Mónica Bettencourt-Dias is a cell and evolutionary biologist and new Director of the Centre for Genomic Regulation (CRG) in Barcelona. She is the first woman to lead the institute since its founding in 2000 and its first director born outside Spain, succeeding Luis Serrano, who headed the CRG for fifteen years and remains as a group leader.

Born in Lisbon in 1973 to a mathematician and a social scientist, she completed a five-year biochemistry degree at the University of Lisbon before entering the Gulbenkian PhD Programme in Biology and Medicine, which gave her a year of broad training at the Instituto Gulbenkian de Ciência (IGC) in Oeiras before she chose her research question. She carried out her doctoral research at University College London with Jeremy Brockes, completing her PhD in 2001 on how the salamander regenerates its heart, one that left her with a lasting fascination for how cells divide, renew and rebuild.

From 2002 to 2006 she was a postdoctoral researcher with David Glover at the University of Cambridge. Screening the entire set of Drosophila protein kinases, she identified one whose loss produced cells with no centrioles at all: PLK4, now recognised as the master regulator of centriole formation, with consequences for cancer, ciliary disease and our understanding of how complex cellular architecture evolved. The work led to a first-author paper in Nature.

During the same years she also completed a two-year postgraduate diploma in science communication at Birkbeck College, London. In 2003, when still a postdoc, she co-founded Comunicar Ciência, a Portuguese initiative that trained Portuguese and international researchers to communicate with non-specialist audiences.

In 2006 she returned to Portugal to establish her own laboratory at the IGC, and also to help contribute to shape the research system in her home country. Over the following decade she secured two European Research Council grants (Starting, 2010; Consolidator, 2015) and was elected to EMBO in 2015. Appointed director of the IGC in 2018 at 44, the first woman to lead the sixty-year-old institution, she oversaw some 400 staff and an annual budget of around €18 million.

Her influence extends to European science policy. In 2022 she became Chair of EU-LIFE, the alliance of leading life-science institutes that the CRG itself helped found, and she has chaired the EMBO Policy Committee, roles that have placed her before research ministers, the European Commission and the continent's funding bodies. Since stepping down from the IGC in 2023 she has been a group leader at the Gulbenkian Institute for Molecular Medicine (GIMM) in Lisbon.

Her own research asks how cells build and maintain centrioles and cilia, the structures that organise cell division and act as cellular antennae and motors, how their failure relates to cancer, infertility and other disease, and how these ancient structures evolved across the tree of life. Increasingly she is drawn to studying them well beyond the usual human and model organisms, both to trace the deep origins of life and to understand how species critical to the environment will fare under climate change.

At the CRG she will continue to lead a group within the Quantitative Cell Biology Programme. Her arrival also opens a new chapter for the institute built around generative biology (the AI-driven design of biological systems), underpinned by the CRG's fourth consecutive Severo Ochoa Centre of Excellence award.

Her move to Barcelona is supported by a competitive ATRAE grant from the Spanish State Research Agency, the national programme to attract established international researchers to Spain. Her appointment, following an international search supported by the Government of Catalonia, was confirmed by the CRG's Board of Trustees in June 2025 and she took up the post on 1 May 2026.

This interview is as told to Omar Jamshed

What drew you to the CRG?

We're at an important moment in the history of science. With today's instrumentation, data and tools for analysis, we can ask complex questions we simply couldn't ask before, and the CRG has the strength, in experimentation, technology and data analysis, to tackle them. It's also a moment to rethink how we do science and how it relates to society. Innovation is in the CRG's DNA.

It's also a unique time for Barcelona, which has truly landed on the international map of world-leading research. You can see it in our immediate surroundings with the investments into the Ciutadella del Coneixement and other planned infrastructures. It's an extraordinary critical mass in science and innovation that will have a major impact in both biomedicine and biodiversity.

You'll run the institute while keeping your own lab.

It's not easy! You must be able to recognise your priorities and say no to other things. You also need to avoid being a perfectionist while building great teams you can delegate to, and on top of that making sure they keep the support and the stimulating environment they need to thrive in. Easier said than done.

What kind of director do you want to be?

I want to create a place where everyone feels included and empowered to aim as high as possible. To innovate and take risks so that what comes out is much more than the sum of its parts.

I also want to be a catalyst and enabler of research ecosystems. Help build the collaborations and alliances that advance science, innovation and society on a much bigger scale.

“Science would be better off if…”

…it were truly open and collaborative.

You study centrioles. What are they exactly?

A structure inside the cell that coordinates several essential functions including division, sensing and communication, and movement. It helps build the “roads” that separate our genetic material; it forms the cellular antennae that sense things like light, or whether we've eaten enough; and it lets cells move. The flagellum of a sperm, for example, or move particles and fluids, like clearing pathogens from our airways.

What will your research priorities at the CRG be?

Two main directions. The first is understanding the stability of these structures. We actually know very little about how stable centrioles and cilia are, even though they're so important for movement, division and proliferation.

Beyond the fundamental biology, it matters for cancer: these structures can break in cancer, generating more of them, which can lead to abnormal cell division and aneuploidy. Beyond that, we think certain viruses can destroy these structures, and that this could be linked to innate immunity.

If viruses destroy cilia, we lose tools our airways rely on to expel particles and pathogens. We suspect that's one of the main reasons people get pneumonia after flu, because once the cilia are gone, the bacteria that cause pneumonia can get in. That's something we'll explore at the CRG.

You also study how these structures evolved across the tree of life.

There's so much changing in the environment, and yet we have very few tools to study most of the organisms on Earth. Our research has focused almost entirely on humans and fungi, and we know very little about the rest.

Studying the fundamental processes we work on across the tree of life is fascinating for two reasons. One is that we can uncover the origins of life as we know it: these structures are extremely old, but we still don't know where they first appeared, or how they evolved. The other is that it helps us understand how organisms critical to the environment, like the ones that capture CO₂, for example, survive, and how they'll be affected by climate change.

What's especially exciting in your field right now?

Technology is moving very fast. Our ability to look inside cells, to know the composition of their different parts, and to perturb them is extraordinary. And then to integrate all of that information.

You once described going to the microscope and knowing “this is the thing to work on.” When?

I've had a few of those moments. They're wonderful, and they're what keep you going, even knowing discoveries don't always come quickly. One example is when we removed the enzyme PLK4, cells lost their centrosomes entirely, and suddenly we had the most amazing tool for understanding how important these structures are.

What would centrioles say about how they've been portrayed?

“Stop ignoring me”, probably! A few of the most famous biologists hinted they might be important, but they were so small that nobody wanted to work on them.

If you could witness one discovery, what would it be?

I'd want to go back in time and see the origin of eukaryotic life. What did our last common ancestor, LECA, look like? So much of what fascinates me is the evolution of cells.

You grew up with a mathematician father and a social-scientist mother. How did that shape you?

Curiosity at every level was very encouraged, be it about the physical and biological world, or about people.

What's a piece of advice you were given early that you still pass on?

Do not be afraid of taking risks.

You took the prestigious physiology course at Woods Hole. What did it teach you?

Dive into new fields without fear, and ask difficult questions. I took it between finishing my postdoc and starting my lab, and did three rotations with leading scientists. It was an amazing way to see different approaches to science and to running a lab.

I've since taught the course, which was just as wonderful. I got to see brilliant students from every field, and two weeks to try something new. Important projects have started that way. In my own lab we've done the same. Stop for two weeks to try bold, out-of-the-box ideas. It's a great way to put things in perspective.

Why did you pursue a diploma in science communication?

Because being able to communicate with different audiences is essential for a scientist, and it was great fun, full of creativity. We made radio and TV programmes, that sort of thing.

You're a keen photographer. Where does that meet the science?

In observing and in seeing things from a different perspective. Science images are a wonderful way to catch people's attention and start a conversation about science.

Morning person or night owl?

A morning person, definitely. And I need time to think. Feeling in control of that time is essential to me.

How do you switch off?

Going out with my family, and creative or thought-provoking art and theatre. Fully switching off is hard, though.

What are you reading right now?

I've just started Master Builder, on the role of cells in animal development, by Alfonso Martínez Arias. As a cell biologist I agree with his view that a lot of information is contextual, not written in the genes.

I also love podcasts as a way to understand people. One that influenced me a lot was by Tiago Rodrigues, director of the Avignon Festival, on how he builds a play. It's the work of many people, shaped by the actors. Science, for me, is like that. It's collective, and your ideas are truly shaped by others.

A dinner with any scientist, living or dead?

I once had dinner with Sydney Brenner. He chaired our advisory board, and one evening, with nothing planned, my husband and I simply took him home to eat with us. His ability to start new projects and persist with them, to think outside the box and question everything, was extraordinary.

You're the first woman to lead the CRG. What do you hope it signals?

That science, and science leadership, need all the talent.

You join a still-small group of women directing research centres in Catalonia. Do you see widening that path as part of the job?

Definitely. You need role models, and as these leadership roles are renewed, I hope more women will hold them. When I became IGC director in 2018, only three of the thirteen EU-LIFE institutes were led by women. Now it's roughly half, and it makes a huge difference to how questions are debated.

You've built a major career while raising a family.

It's not easy, and you always feel you could do better at any of those jobs, but it's absolutely possible, and hugely rewarding. You have to build a great team, at home and in the lab. It's about setting priorities, sharing the load and delegating.

What kind of mentor do you try to be?

I try to listen and to empower people. The work is much more fun, and people grow far more, when they're trusted to.

You've spent much of your career widening access to research.

Talent is distributed evenly around the world, but opportunity is not. In 2001 and 2002 I co-founded Science for Development, to promote science in lower-income countries, and we ran our first workshops in Mozambique.

Later we built on that conviction, training PhD students from Portuguese-speaking African countries and developing more affordable lab equipment, so cost stopped being the barrier to good research. The first PCR ever run at the university in São Tomé and Príncipe used our equipment. It was a wonderful collaboration with Oeiras city council, the Gulbenkian Foundation and the Merck Family Foundation.

What could that look like in Barcelona?

We already participate in a UNESCO-linked programme supporting African women in science. I'd like to see that same logic applied more broadly. Not for one region or group, but as a general principle, creating concrete programmes that widen access to top training, and reciprocal collaborations.

Where is there most work to do on inclusion?

Geography and socioeconomic background. We've made real, measurable progress on gender. At the CRG we've designed international programmes such as LIBRA and reached parity among junior group leaders.

We need to make more progress on ensuring that a talented student from an underrepresented region, or from a family with no scientific tradition, has the same access to an international PhD as someone who grew up around universities. That needs dedicated programmes.

What do you like most about Barcelona so far?

It's always been one of my favourite cities in the world, particularly its cosmopolitan character. It reminds me a little of how I felt living in London. People can be different, dress differently, come from different backgrounds and nobody pays much attention to it. I find that diversity and freedom very attractive.

Catalonia is an amazing place with a serious long-term commitment to science and innovation and a sustained effort to build institutions, attract international talent and create an ecosystem where ambitious science can happen. That kind of long-term vision isn't something you find everywhere, and it was certainly one of the things that brought me here.

And Spain feels so culturally close. There are many differences, of course, but as a Portuguese person there's a familiarity in the way people relate to each other, the importance of family and friendships and the way people enjoy life.

What does the CRG represent to you from the outside, and what do you hope to change from the inside?

From the outside, the CRG is one of Europe's strongest examples of an international, ambitious and open research institute. It's not just about advancing science but how science is done. We have a clear scientific identity, excellent people, strong technology platforms, and a culture of not being afraid to cross disciplinary boundaries.

From the inside, the challenge is to make it even more connected: across programmes; within the virtuous triangle of wet lab, computation and technology; with other institutes, hospitals and society; and internally, as one institute.

It's a new chapter. The CRG has been very strong at analysing and understanding life; the opportunity now is to use new experimental, computational and AI-driven approaches to go further. Towards predicting, testing and eventually designing biological systems, in responsible ways.

Spain and Portugal share a great deal but run their science systems differently. What can each learn from the other?

What I admire in Spain is the more regular, long-term investment in scientific instruments and institutions. Every system can improve, and there's plenty of room here too, but that continuity matters enormously for science.

Portugal has done very interesting things of its own. One strength has been the ability to create imaginative public-private partnerships and use them to stimulate the whole ecosystem. There are co-funding schemes with foundations such as “la Caixa” who have helped create larger, more attractive calls.

Portugal also had, perhaps earlier than some other systems, a significant number of women leading research institutions, and that visibility matters. Scientifically, there's a lot that fosters proximity between the two, even within the CRG for example, the Evolutionary and Medical Genomics programme has held an Iberian symposium.

Science communication has been central to your career. How do you want the CRG to engage the public here?

I'm still learning about everything the CRG already does in this area, and I want to understand much better the strong tradition of public engagement in Spain and particularly in Catalonia, including citizen science. This is something I care deeply about.

As Director of the IGC, we developed a major initiative with our local city council and ITQB NOVA to bring science and society closer involving children, families, schools and other citizens, not only communicating science but listening to people, creating dialogue, and enabling citizens to take part directly in research.

At the CRG I first want to listen, understand what already exists, and learn from the strong ecosystem around us. But I also think this is an area where research institutions need to innovate. There's no perfect model for how science and society should interact, and that relationship is changing rapidly.

We need to experiment with new ways of listening, involving citizens and creating genuine dialogue, and, where appropriate, allowing society to take part in science and even help us think about our priorities.

I'd like the CRG to help develop better models for this: not only communicating excellent science but exploring how a research institute can become more open, participatory and connected to the society around it. That matters especially now, when developments in AI, genomics and our ability to modify biological systems are moving so fast. Research institutes have a responsibility to create spaces where scientists and society can think about these changes together.

Have you been able to explore your neighbourhoods so far?

I love CosmoCaixa. I've already been with my daughters and think it's an extraordinary place. I could see they had actually learned more at school because they used what was in the museum to explain to me how the solar system formed, or how humans evolved.

I've long admired Jorge Wagensberg and his idea that a science museum should be a place where people discover science rather than simply being told about it. You really feel that there. My daughters are seven and fourteen, so they experience it in completely different ways, but both can spend hours exploring. There's also a real beauty in the way the science is presented.

Wagensberg's work also influenced the Galeria da Biodiversidade in Porto, which I know well. It's smaller, but beautiful, with the same philosophy of bringing together science, discovery, objects and aesthetics. Places like these are so important. They show that science communication is about creating experiences that make children and adults observe, ask questions and want to understand more.

What's your favourite phrase in Spanish or Catalan so far?

Probably presupuesto! It was one of the first Spanish words I had to learn very fast when I arrived at the CRG. I'm not sure it's my favourite, but it's certainly one of the most important words I've picked up so far.

What do you most want people in Barcelona to know about you as you arrive?

I haven't come to Barcelona only to direct the CRG. I'd like to become part of the city, to learn from it, contribute to it, and help connect the CRG even more strongly to the society around us. That's why I'm moving fully: selling my house to buy one here and bring my family.

I strongly believe in more connected science: linking research institutes with each other, but also with hospitals, universities, companies, public institutions and citizens, because that's how science and innovation bring greater benefit to society.

I'd also like to contribute, where I can, to initiatives that promote a more equitable and inclusive society. That has mattered to me throughout my career, particularly in the work with Oeiras city council and I'd be very happy to get involved in initiatives here in Barcelona and Catalonia.

And on a more personal level, I love creative work and art, and I'm fascinated by the places where science, art and society meet. Creativity is fundamental to science, but art can also help us connect with people, see problems differently, and start conversations that science alone sometimes cannot.
 

EN CASTELLANO

Conversamos con Mónica Bettencourt-Dias

Mónica Bettencourt-Dias es bióloga celular y evolutiva, y nueva directora del Centro de Regulación Genómica (CRG) de Barcelona. Es la primera mujer que dirige el instituto desde su fundación en el año 2000 y la primera directora nacida fuera de España. Sucede a Luis Serrano, que estuvo al frente del CRG durante quince años y continúa en el centro como jefe de grupo.

Nacida en Lisboa en 1973, hija de un matemático y una científica social, se licenció en Bioquímica —una carrera de cinco años— en la Universidad de Lisboa antes de incorporarse al Programa de Doctorado Gulbenkian en Biología y Medicina, que le brindó un año de amplia formación en el Instituto Gulbenkian de Ciência (IGC), en Oeiras, antes de elegir su área de investigación. Llevó a cabo su investigación doctoral en el University College de Londres, con Jeremy Brockes, y se doctoró en 2001 con una tesis sobre cómo se regenera el corazón de la salamandra, un trabajo que le dejó una fascinación duradera por la manera en que las células se dividen, se renuevan y se reconstruyen.

Entre 2002 y 2006 fue investigadora postdoctoral con David Glover en la Universidad de Cambridge. Al realizar un cribado del conjunto completo de las proteínas quinasas de Drosophila, identificó una cuya pérdida generaba células sin ningún centriolo: PLK4, hoy reconocida como el principal regulador de la formación de los centriolos, con implicaciones para el cáncer, las enfermedades ciliares y nuestra comprensión sobre cómo evolucionó la compleja arquitectura celular. El trabajo dio lugar a un artículo en Nature con ella como primera autora.

Durante esos mismos años cursó también un diploma de posgrado de dos años en comunicación científica en el Birkbeck College de Londres. En 2003, cuando aún era investigadora postdoctoral, cofundó Comunicar Ciência, una iniciativa portuguesa que formaba a personal investigador portugués e internacional para comunicarse con públicos no especializados.

En 2006 regresó a Portugal para establecer su propio laboratorio en el IGC y contribuir a dar forma al sistema de investigación de su país. A lo largo de la década siguiente obtuvo dos ayudas del Consejo Europeo de Investigación (ERC Starting, 2010; Consolidator, 2015) y fue elegida miembro de EMBO en 2015. Nombrada directora del IGC en 2018, a los 44 años —la primera mujer al frente de esta institución de sesenta años de historia—, dirigió a unas 400 personas y gestionó un presupuesto anual de alrededor de 18 millones de euros.

Su influencia se extiende a la política científica europea. En 2022 asumió la presidencia de EU-LIFE, la alianza de institutos europeos punteros de ciencias de la vida que el propio CRG ayudó a fundar, y ha presidido el Comité de Política Científica de EMBO, cargos que la han situado ante ministros y ministras de investigación, la Comisión Europea y los organismos de financiación del continente. Desde que dejó la dirección del IGC en 2023 ha sido jefa de grupo en el Gulbenkian Institute for Molecular Medicine (GIMM) de Lisboa.

Su propia investigación se pregunta cómo construyen y mantienen las células, los centriolos y los cilios —las estructuras que organizan la división celular y actúan como antenas y motores de la célula—, cómo se relaciona su fallo con el cáncer, la infertilidad y otras enfermedades, y cómo evolucionaron estas antiquísimas estructuras a lo largo del árbol de la vida. Cada vez le atrae más estudiarlas mucho más allá de los organismos modelo y humanos habituales, tanto para rastrear los orígenes profundos de la vida como para comprender cómo les irá, bajo el cambio climático, a especies decisivas para el medio ambiente.

En el CRG seguirá dirigiendo un grupo dentro del Programa de Biología Celular Cuantitativa. Su llegada abre además un nuevo capítulo para el instituto, articulado en torno a la biología generativa (el diseño de sistemas biológicos impulsado por la inteligencia artificial) y respaldado por la cuarta acreditación como Centro de Excelencia Severo Ochoa consecutiva obtenida por el CRG.

Su traslado a Barcelona cuenta con el apoyo de una competitiva ayuda ATRAE de la Agencia Estatal de Investigación, el programa estatal para atraer a España a personal investigador consolidado de todo el mundo. Su nombramiento, tras una búsqueda internacional respaldada por la Generalitat de Cataluña, fue confirmado por el Patronato del CRG en junio de 2025, y tomó posesión del cargo el 1 de mayo de 2026.

¿Qué le atrajo del CRG?

Estamos en un momento importante de la historia de la ciencia. Con la instrumentación, los datos y las herramientas de análisis de hoy, podemos plantear preguntas complejas que sencillamente antes no podíamos, y el CRG tiene la fortaleza —en experimentación, tecnología y análisis de datos— para abordarlas. Es también un momento para repensar cómo hacemos ciencia y cómo se relaciona con la sociedad. La innovación está en el ADN del CRG.

Es, además, un momento único para Barcelona, que se ha situado de lleno en el mapa internacional de la investigación de primer nivel. Se aprecia en nuestro entorno más inmediato, con las inversiones en la Ciutadella del Coneixement y otras infraestructuras previstas. Es una masa crítica extraordinaria en ciencia e innovación, que tendrá un gran impacto tanto en la biomedicina como en la biodiversidad.

Dirigirá el instituto sin dejar su propio laboratorio.

¡No es fácil! Hay que saber reconocer las prioridades y decir que no a otras cosas. También hay que evitar el perfeccionismo mientras se forman equipos excelentes en los que poder delegar y, además, asegurarse de que mantengan el apoyo y el entorno estimulante que necesitan para prosperar. Más fácil de decir que de hacer.

¿Qué tipo de directora quiere ser?

Quiero crear un lugar donde todas las personas se sientan incluidas y con capacidad para aspirar tan alto como sea posible. Para innovar y asumir riesgos, de modo que lo que surja sea mucho más que la suma de sus partes.

También quiero ser una catalizadora y facilitadora de ecosistemas de investigación. Ayudar a construir las colaboraciones y alianzas que hacen avanzar la ciencia, la innovación y la sociedad a una escala mucho mayor.

"La ciencia estaría mejor si…"

…fuera realmente abierta y colaborativa.

Estudia los centriolos. ¿Qué son exactamente?

Una estructura del interior de la célula que coordina varias funciones esenciales: la división, la percepción y la comunicación, y el movimiento. Ayuda a construir las "carreteras" que separan nuestro material genético; forma las antenas celulares que detectan cosas como la luz o si hemos comido lo suficiente; y permite que las células se muevan. El flagelo de un espermatozoide, por ejemplo, o el desplazamiento de partículas y fluidos, como la expulsión de patógenos de las vías respiratorias.

¿Cuáles serán sus prioridades de investigación en el CRG?

Dos grandes líneas. La primera es entender la estabilidad de estas estructuras. En realidad sabemos muy poco sobre lo estables que son los centriolos y los cilios, pese a lo importantes que resultan para el movimiento, la división y la proliferación.

Más allá de la biología fundamental, importa para el cáncer: estas estructuras pueden romperse en el cáncer y multiplicarse, lo que puede provocar una división celular anómala y aneuploidía. Además, creemos que ciertos virus pueden destruir estas estructuras, y que esto podría estar relacionado con la inmunidad innata.

Si los virus destruyen los cilios, perdemos herramientas de las que dependen nuestras vías respiratorias para expulsar partículas y patógenos. Sospechamos que esa es una de las principales razones por las que la gente contrae neumonía después de una gripe: una vez que los cilios desaparecen, las bacterias que causan la neumonía pueden entrar. Es algo que exploraremos en el CRG.

También estudia cómo evolucionaron estas estructuras a lo largo del árbol de la vida.

Hay tantísimo cambiando en el medio ambiente y, sin embargo, disponemos de muy pocas herramientas para estudiar la mayoría de los organismos de la Tierra. Nuestra investigación se ha centrado casi por completo en los seres humanos y los hongos, y sabemos muy poco del resto.

Estudiar a lo largo del árbol de la vida los procesos fundamentales en los que trabajamos es fascinante por dos motivos. Uno es que podemos desvelar los orígenes de la vida tal como la conocemos: estas estructuras son extremadamente antiguas, pero aún no sabemos dónde aparecieron por primera vez ni cómo evolucionaron. El otro es que nos ayuda a entender cómo sobreviven organismos decisivos para el medio ambiente, como los que capturan CO₂, por ejemplo, y cómo les afectará el cambio climático.

¿Qué le resulta especialmente apasionante en su campo ahora mismo?

La tecnología avanza a gran velocidad. Nuestra capacidad para mirar dentro de las células, para conocer la composición de sus distintas partes y para perturbarlas es extraordinaria. Y, después, para integrar toda esa información.

En una ocasión describió el momento de ponerse ante el microscopio y saber "esto es en lo que hay que trabajar". ¿Cuándo?

He tenido varios de esos momentos. Son maravillosos y son los que te mantienen en marcha, aun sabiendo que los descubrimientos no siempre llegan pronto. Un ejemplo: cuando eliminamos la enzima PLK4, las células perdían por completo sus centrosomas y, de repente, teníamos la herramienta más asombrosa para entender lo importantes que son estas estructuras.

¿Qué dirían los centriolos sobre cómo se los ha retratado?

"Deja de ignorarme", probablemente. Algunos de los biólogos más célebres apuntaron que podían ser importantes, pero eran tan pequeños que nadie quería trabajar en ellos.

Si pudiera presenciar un descubrimiento, ¿cuál sería?

Me gustaría retroceder en el tiempo y ver el origen de la vida eucariota. ¿Qué aspecto tenía nuestro último antepasado común, LECA? Gran parte de lo que me fascina es la evolución de las células.

Creció con un padre matemático y una madre científica social. ¿Cómo la marcó eso?

Se fomentaba mucho la curiosidad a todos los niveles, ya fuera por el mundo físico y biológico o por las personas.

¿Qué consejo que le dieron pronto sigue transmitiendo?

No tener miedo de asumir riesgos.

Cursó el prestigioso curso de fisiología de Woods Hole. ¿Qué le enseñó?

A adentrarme sin miedo en campos nuevos y a hacer preguntas difíciles. Lo hice entre el final de mi etapa postdoctoral y el inicio de mi laboratorio, y realicé tres rotaciones con científicos de primer nivel. Fue una forma extraordinaria de ver distintos enfoques de la ciencia y de la dirección de un laboratorio.

Desde entonces he impartido el curso, lo que fue igual de maravilloso. Pude ver a estudiantes brillantes de todos los campos, y contar con dos semanas para probar algo nuevo. Así han empezado proyectos importantes. En mi propio laboratorio hemos hecho lo mismo: parar dos semanas para probar ideas audaces y poco convencionales. Es una gran manera de poner las cosas en perspectiva.

¿Por qué cursó un diploma en comunicación científica?

Porque saber comunicarse con públicos distintos es esencial para una persona dedicada a la ciencia, y fue muy divertido, lleno de creatividad. Hacíamos programas de radio y televisión, ese tipo de cosas.

Es una apasionada de la fotografía. ¿Dónde se encuentra eso con la ciencia?

En la observación y en mirar las cosas desde otra perspectiva. Las imágenes científicas son una forma maravillosa de captar la atención de la gente e iniciar una conversación sobre ciencia.

¿Persona de mañanas o de noches?

De mañanas, sin duda. Y necesito tiempo para pensar. Sentir que controlo ese tiempo me resulta esencial.

¿Cómo desconecta?

Saliendo con mi familia y con arte y teatro creativos o que invitan a la reflexión. Aunque desconectar del todo es difícil.

¿Qué está leyendo ahora mismo?

Acabo de empezar Master Builder, sobre el papel de las células en el desarrollo animal, de Alfonso Martínez Arias. Como bióloga celular, coincido con su idea de que buena parte de la información es contextual, no está escrita en los genes.

También me encantan los podcast como forma de entender a las personas. Uno que me influyó mucho fue el de Tiago Rodrigues, director del Festival de Aviñón, sobre cómo construye una obra de teatro. Es el trabajo de muchas personas, moldeado por el elenco. La ciencia, para mí, es así: es colectiva, y tus ideas están realmente moldeadas por las de otras personas.

¿Una cena con cualquier científico, vivo o muerto?

Una vez cené con Sydney Brenner. Presidía nuestro comité asesor y, una noche, sin nada planeado, mi marido y yo simplemente lo llevamos a casa a cenar con nosotros. Su capacidad para poner en marcha nuevos proyectos y perseverar en ellos, para pensar de forma poco convencional y cuestionarlo todo, era extraordinaria.

Es la primera mujer que dirige el CRG. ¿Qué espera que eso simbolice?

Que la ciencia, y su liderazgo, necesitan todo el talento.

Se incorpora a un grupo todavía reducido de mujeres al frente de centros de investigación en Cataluña. ¿Considera que ampliar ese camino forma parte del trabajo?

Sin duda. Hacen falta referentes y, a medida que estos cargos de liderazgo se renueven, espero que más mujeres los ocupen. Cuando fui nombrada directora del IGC en 2018, solo tres de los trece institutos de EU-LIFE estaban dirigidos por mujeres. Ahora son aproximadamente la mitad, y eso marca una diferencia enorme en cómo se debaten las cuestiones.

Ha construido una gran carrera mientras criaba a una familia.

No es fácil, y siempre sientes que podrías hacerlo mejor en cualquiera de esas facetas, pero es absolutamente posible y enormemente gratificante. Hay que formar un gran equipo, en casa y en el laboratorio. Se trata de establecer prioridades, repartir la carga y delegar.

¿Qué tipo de mentora intenta ser?

Intento escuchar y empoderar a las personas. El trabajo es mucho más divertido, y la gente crece mucho más, cuando se confía en ella.

Ha dedicado buena parte de su carrera a ampliar el acceso a la investigación.

El talento está distribuido de forma equitativa por todo el mundo, pero las oportunidades no. En 2001 y 2002 cofundé Science for Development, para promover la ciencia en países de renta baja, y organizamos nuestros primeros talleres en Mozambique.

Más adelante, sobre esa misma convicción, formamos a estudiantes de doctorado de países africanos de lengua portuguesa y desarrollamos equipamiento de laboratorio más asequible, de modo que el coste dejara de ser la barrera para hacer buena investigación. La primera PCR que se realizó en la universidad de Santo Tomé y Príncipe se hizo con nuestro equipamiento. Fue una colaboración maravillosa con el ayuntamiento de Oeiras, la Fundación Gulbenkian y la Merck Family Foundation.

¿Cómo podría ser eso en Barcelona?

Ya participamos en un programa vinculado a la UNESCO que apoya a mujeres africanas en la ciencia. Me gustaría ver esa misma lógica aplicada de forma más amplia. No para una región o un grupo, sino como principio general: crear programas concretos que amplíen el acceso a la mejor formación, y colaboraciones recíprocas.

¿Dónde queda más trabajo por hacer en materia de inclusión?

En la geografía y el origen socioeconómico. Hemos logrado avances reales y medibles en materia de género. En el CRG hemos diseñado programas internacionales como LIBRA y hemos alcanzado la paridad entre las personas que lideran grupos júnior.

Tenemos que avanzar más para garantizar que una persona con talento procedente de una región infrarrepresentada, o de una familia sin tradición científica, tenga el mismo acceso a un doctorado internacional que quien creció rodeado de universidades. Eso requiere programas específicos.

¿Qué es lo que más le gusta de Barcelona hasta ahora?

Siempre ha sido una de mis ciudades favoritas del mundo, en particular por su carácter cosmopolita. Me recuerda un poco a cómo me sentía viviendo en Londres. Las personas pueden ser distintas, vestir de forma diferente, proceder de orígenes diversos, y a nadie le llama demasiado la atención. Esa diversidad y esa libertad me resultan muy atractivas.

Cataluña es un lugar extraordinario, con un compromiso serio y a largo plazo con la ciencia y la innovación, y un esfuerzo sostenido por construir instituciones, atraer talento internacional y crear un ecosistema donde pueda darse una ciencia ambiciosa. Ese tipo de visión a largo plazo no se encuentra en todas partes y fue, sin duda, una de las cosas que me trajeron aquí.

Y España resulta muy cercana culturalmente. Hay muchas diferencias, por supuesto, pero, como persona portuguesa, hay una familiaridad en la manera en que la gente se relaciona, en la importancia de la familia y las amistades y en la forma en que la gente disfruta de la vida.

¿Qué representa el CRG para usted desde fuera y qué espera cambiar desde dentro?

Desde fuera, el CRG es uno de los ejemplos más sólidos de Europa de instituto de investigación internacional, ambicioso y abierto. No se trata solo de hacer avanzar la ciencia, sino de cómo se hace la ciencia. Tenemos una identidad científica clara, personas excelentes, plataformas tecnológicas potentes y una cultura de no tener miedo a cruzar las fronteras entre disciplinas.

Desde dentro, el reto es hacerlo aún más conectado: entre programas; dentro del triángulo virtuoso del laboratorio experimental, la computación y la tecnología; con otros institutos, hospitales y la sociedad; e internamente, como un solo instituto.

Es un nuevo capítulo. El CRG ha sido muy fuerte en el análisis y la comprensión de la vida; la oportunidad ahora es utilizar nuevos enfoques experimentales, computacionales e impulsados por la IA para ir más allá. Hacia la predicción, la comprobación y, con el tiempo, el diseño de sistemas biológicos, de forma responsable.

España y Portugal comparten mucho, pero gestionan sus sistemas científicos de forma distinta. ¿Qué puede aprender cada uno del otro?

Lo que admiro de España es la inversión más regular y a largo plazo en instrumentos e instituciones científicas. Todos los sistemas pueden mejorar, y aquí también hay mucho margen, pero esa continuidad importa enormemente para la ciencia.

Portugal ha hecho cosas muy interesantes por su parte. Una de sus fortalezas ha sido la capacidad de crear colaboraciones público-privadas imaginativas y usarlas para estimular todo el ecosistema. Hay esquemas de cofinanciación con fundaciones como "la Caixa" que han ayudado a crear convocatorias más grandes y atractivas.

Portugal también contó, quizá antes que otros sistemas, con un número significativo de mujeres al frente de instituciones de investigación, y esa visibilidad importa. Científicamente, hay muchas cosas que favorecen la proximidad entre ambos países; incluso dentro del propio CRG, por ejemplo, el programa de Genómica Evolutiva y Médica ha celebrado un simposio ibérico.

La comunicación científica ha sido central en su carrera. ¿Cómo quiere que el CRG se relacione con el público aquí?

Todavía estoy conociendo todo lo que el CRG ya hace en este ámbito, y quiero comprender mucho mejor la sólida tradición de divulgación y participación pública que existe en España y, en particular, en Cataluña, incluida la ciencia ciudadana. Es algo que me importa profundamente.

Como directora del IGC, desarrollamos una gran iniciativa con nuestro ayuntamiento y con el ITQB NOVA para acercar la ciencia y la sociedad, con la participación de niños y niñas, familias, escuelas y otros públicos; no solo comunicando ciencia, sino escuchando a las personas, creando diálogo y permitiendo que la ciudadanía tome parte directamente en la investigación.

En el CRG, primero quiero escuchar, entender lo que ya existe y aprender del sólido ecosistema que nos rodea. Pero también creo que este es un terreno en el que las instituciones de investigación necesitan innovar. No hay un modelo perfecto de cómo deben relacionarse la ciencia y la sociedad, y esa relación está cambiando muy deprisa.

Tenemos que experimentar con nuevas maneras de escuchar, de implicar a la ciudadanía y de crear un diálogo genuino y, cuando proceda, de permitir que la sociedad participe en la ciencia e incluso nos ayude a pensar nuestras prioridades.

Me gustaría que el CRG contribuyera a desarrollar mejores modelos para esto: no solo comunicar ciencia excelente, sino explorar cómo un instituto de investigación puede llegar a ser más abierto, participativo y conectado con la sociedad que lo rodea. Eso importa especialmente ahora, cuando los avances en inteligencia artificial, genómica y nuestra capacidad para modificar sistemas biológicos se mueven a tal velocidad. Los institutos de investigación tienen la responsabilidad de crear espacios donde la ciencia y la sociedad puedan reflexionar juntas sobre estos cambios.

¿Ha podido explorar ya sus nuevos barrios?

Me encanta CosmoCaixa. Ya he ido con mis hijas y me parece un lugar extraordinario. Pude comprobar que en el colegio habían aprendido más de lo que pensaba, porque usaron lo que hay en el museo para explicarme cómo se formó el sistema solar o cómo evolucionaron los seres humanos.

Admiro desde hace tiempo a Jorge Wagensberg y su idea de que un museo de ciencia debe ser un lugar donde la gente descubra la ciencia en lugar de que simplemente se la cuenten. Allí se siente de verdad. Mis hijas tienen siete y catorce años, así que lo viven de maneras completamente distintas, pero las dos pueden pasar horas explorando. Hay también una auténtica belleza en la forma en que se presenta la ciencia.

La obra de Wagensberg influyó también en la Galería de la Biodiversidad, en Oporto, que conozco bien. Es más pequeña, pero preciosa, con la misma filosofía de reunir ciencia, descubrimiento, objetos y estética. Lugares así son importantísimos. Demuestran que la comunicación científica consiste en crear experiencias que hagan que niños y adultos observen, se hagan preguntas y quieran entender más.

¿Cuál es su expresión favorita en español o catalán hasta ahora?

¡Probablemente presupuesto! Fue una de las primeras palabras en español que tuve que aprender muy rápido al llegar al CRG. No estoy segura de que sea mi favorita, pero desde luego es una de las más importantes que he incorporado hasta ahora.

¿Qué es lo que más le gustaría que la gente de Barcelona supiera de usted ahora que llega?

No he venido a Barcelona solo a dirigir el CRG. Me gustaría formar parte de la ciudad, aprender de ella, aportarle algo y ayudar a conectar el CRG aún más estrechamente con la sociedad que nos rodea. Por eso me traslado por completo: vendo mi casa para comprar una aquí y traer a mi familia.

Creo firmemente en una ciencia más conectada: vincular los institutos de investigación entre sí, pero también con los hospitales, las universidades, las empresas, las instituciones públicas y la ciudadanía, porque así es como la ciencia y la innovación aportan un mayor beneficio a la sociedad.

También me gustaría contribuir, en la medida en que pueda, a iniciativas que promuevan una sociedad más equitativa e inclusiva. Eso me ha importado a lo largo de toda mi carrera, en particular en el trabajo con el ayuntamiento de Oeiras, y estaría encantada de implicarme en iniciativas aquí, en Barcelona y en Cataluña.

Y, en un plano más personal, me encanta el trabajo creativo y el arte, y me fascinan los lugares donde se encuentran la ciencia, el arte y la sociedad. La creatividad es fundamental para la ciencia, pero el arte también puede ayudarnos a conectar con las personas, a ver los problemas de otra manera y a iniciar conversaciones que la ciencia por sí sola a veces no puede.
 

EN CATALÀ

Conversem amb Mónica Bettencourt-Dias

Mónica Bettencourt-Dias és biòloga cel·lular i evolutiva, i nova directora del Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona. És la primera dona que dirigeix l'institut des de la seva fundació l'any 2000 i la primera directora nascuda fora d'Espanya. Succeeix Luis Serrano, que va estar al capdavant del CRG durant quinze anys i continua al centre com a cap de grup.

Nascuda a Lisboa el 1973, filla d'un matemàtic i d'una científica social, es va llicenciar en Bioquímica —una carrera de cinc anys— a la Universitat de Lisboa abans d'incorporar-se al Programa de Doctorat Gulbenkian en Biologia i Medicina, que li va oferir un any d'àmplia formació a l'Institut Gulbenkian de Ciència (IGC), a Oeiras, abans de triar la seva àrea de recerca. Va dur a terme la seva recerca doctoral al University College de Londres, amb Jeremy Brockes, i es va doctorar el 2001 amb una tesi sobre com es regenera el cor de la salamandra, un treball que li va deixar una fascinació duradora per la manera com les cèl·lules es divideixen, es renoven i es reconstrueixen.

Entre el 2002 i el 2006 va ser investigadora postdoctoral amb David Glover a la Universitat de Cambridge. En fer un cribratge del conjunt complet de les proteïnes quinases de Drosophila, va identificar-ne una la pèrdua de la qual generava cèl·lules sense cap centríol: PLK4, avui reconeguda com el principal regulador de la formació dels centríols, amb implicacions per al càncer, les malalties ciliars i la nostra comprensió de com va evolucionar la complexa arquitectura cel·lular. El treball va donar lloc a un article a Nature amb ella com a primera autora.

Durant aquests mateixos anys va cursar també un diploma de postgrau de dos anys en comunicació científica al Birkbeck College de Londres. El 2003, quan encara era investigadora postdoctoral, va cofundar Comunicar Ciência, una iniciativa portuguesa que formava personal investigador portuguès i internacional per comunicar-se amb públics no especialitzats.

El 2006 va tornar a Portugal per establir el seu propi laboratori a l'IGC i contribuir a donar forma al sistema de recerca del seu país. Al llarg de la dècada següent va obtenir dos ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC Starting, 2010; Consolidator, 2015) i va ser escollida membre d'EMBO el 2015. Nomenada directora de l'IGC el 2018, als 44 anys —la primera dona al capdavant d'aquesta institució de seixanta anys d'història—, va dirigir unes 400 persones i va gestionar un pressupost anual d'uns 18 milions d'euros.

La seva influència s'estén a la política científica europea. El 2022 va assumir la presidència d'EU-LIFE, l'aliança d'instituts europeus capdavanters de ciències de la vida que el mateix CRG va ajudar a fundar, i ha presidit el Comitè de Política Científica de l'EMBO, càrrecs que l'han situada davant de ministres de recerca, la Comissió Europea i els organismes de finançament del continent. Des que va deixar la direcció de l'IGC el 2023 ha estat cap de grup al Gulbenkian Institute for Molecular Medicine (GIMM) de Lisboa.

La seva pròpia recerca es pregunta com construeixen i mantenen les cèl·lules, els centríols i els cilis —les estructures que organitzen la divisió cel·lular i actuen com a antenes i motors de la cèl·lula—, com es relaciona la seva fallada amb el càncer, la infertilitat i altres malalties, i com van evolucionar aquestes antiquíssimes estructures al llarg de l'arbre de la vida. Cada cop l'atrau més estudiar-les molt més enllà dels organismes humans i model habituals, tant per rastrejar els orígens profunds de la vida com per comprendre com els anirà, sota el canvi climàtic, a espècies decisives per al medi ambient.

Al CRG continuarà dirigint un grup dins el Programa de Biologia Cel·lular Quantitativa. La seva arribada obre, a més, un nou capítol per a l'institut, articulat al voltant de la biologia generativa (el disseny de sistemes biològics impulsat per la intel·ligència artificial) i amb el suport de la quarta acreditació com a Centre d'Excel·lència Severo Ochoa consecutiva obtinguda pel CRG.

El seu trasllat a Barcelona compta amb el suport d'un competitiu ajut ATRAE de l'Agència Estatal d'Investigació, el programa estatal per atraure a Espanya personal investigador consolidat d'arreu del món. El seu nomenament, després d'una cerca internacional amb el suport de la Generalitat de Catalunya, va ser confirmat pel Patronat del CRG el juny del 2025, i va prendre possessió del càrrec l'1 de maig del 2026.

Què la va atraure del CRG?

Som en un moment important de la història de la ciència. Amb la instrumentació, les dades i les eines d'anàlisi d'avui, podem plantejar preguntes complexes que abans senzillament no podíem, i el CRG té la fortalesa —en experimentació, tecnologia i anàlisi de dades— per abordar-les. És també un moment per repensar com fem ciència i com es relaciona amb la societat. La innovació és a l'ADN del CRG.

És, a més, un moment únic per a Barcelona, que s'ha situat de ple al mapa internacional de la recerca de primer nivell. Es percep en el nostre entorn més immediat, amb les inversions a la Ciutadella del Coneixement i altres infraestructures previstes. És una massa crítica extraordinària en ciència i innovació, que tindrà un gran impacte tant en la biomedicina com en la biodiversitat.

Dirigirà l'institut sense deixar el seu propi laboratori.

No és fàcil! Cal saber reconèixer les prioritats i dir que no a altres coses. També cal evitar el perfeccionisme mentre es formen equips excel·lents en els quals poder delegar i, a més, assegurar-se que mantinguin el suport i l'entorn estimulant que necessiten per prosperar. Més fàcil de dir que de fer.

Quin tipus de directora vol ser?

Vull crear un lloc on tothom se senti inclòs i amb capacitat per aspirar tan amunt com sigui possible. Per innovar i assumir riscos, de manera que el que en surti sigui molt més que la suma de les seves parts.

També vull ser una catalitzadora i facilitadora d'ecosistemes de recerca. Ajudar a construir les col·laboracions i aliances que fan avançar la ciència, la innovació i la societat a una escala molt més gran.

"La ciència aniria millor si…"

…fos realment oberta i col·laborativa.

Vostè estudia els centríols. Què són exactament?

Una estructura de l'interior de la cèl·lula que coordina diverses funcions essencials: la divisió, la percepció i la comunicació, i el moviment. Ajuda a construir les "carreteres" que separen el nostre material genètic; forma les antenes cel·lulars que detecten coses com la llum o si hem menjat prou; i permet que les cèl·lules es moguin. El flagel d'un espermatozoide, per exemple, o el desplaçament de partícules i fluids, com l'expulsió de patògens de les vies respiratòries.

Quines seran les seves prioritats de recerca al CRG?

Dues grans línies. La primera és entendre l'estabilitat d'aquestes estructures. En realitat sabem molt poc sobre com d'estables són els centríols i els cilis, tot i ésser molt importants per al moviment, la divisió i la proliferació.

Més enllà de la biologia fonamental, importa per al càncer: aquestes estructures es poden trencar en el càncer i multiplicar-se, fet que pot provocar una divisió cel·lular anòmala i aneuploïdia. A més, creiem que certs virus poden destruir aquestes estructures, i que això podria estar relacionat amb la immunitat innata.

Si els virus destrueixen els cilis, perdem eines de les quals depenen les nostres vies respiratòries per expulsar partícules i patògens. Sospitem que aquesta és una de les principals raons per les quals la gent agafa pneumònia després d'una grip: un cop els cilis han desaparegut, els bacteris que causen la pneumònia poden entrar. És una cosa que explorarem al CRG.

També estudia com van evolucionar aquestes estructures al llarg de l'arbre de la vida.

Hi ha moltíssimes coses que canvien en el medi ambient i, tanmateix, disposem de molt poques eines per estudiar la majoria dels organismes de la Terra. La nostra recerca s'ha centrat gairebé del tot en els éssers humans i els fongs, i sabem molt poca cosa de la resta.

Estudiar al llarg de l'arbre de la vida els processos fonamentals en què treballem és fascinant per dos motius. Un és que podem desvelar els orígens de la vida tal com la coneixem: aquestes estructures són extremadament antigues, però encara no sabem on van aparèixer per primera vegada ni com van evolucionar. L'altre és que ens ajuda a entendre com sobreviuen organismes decisius per al medi ambient, com ara els que capturen CO₂, per exemple, i com els afectarà el canvi climàtic.

Què li resulta especialment apassionant en el seu camp ara mateix?

La tecnologia avança molt de pressa. La nostra capacitat per mirar dins les cèl·lules, per conèixer la composició de les seves diferents parts i per pertorbar-les és extraordinària. I, després, per integrar tota aquesta informació.

En una ocasió va descriure el moment de posar-se davant del microscopi i saber "això és en el que cal treballar". Quan?

He tingut uns quants d'aquests moments. Són meravellosos i són els que et mantenen en marxa, tot i saber que els descobriments no sempre arriben aviat. Un exemple: quan vam eliminar l'enzim PLK4, les cèl·lules perdien del tot els seus centrosomes i, de sobte, teníem l'eina més sorprenent per entendre com d'importants són aquestes estructures.

Què dirien els centríols sobre com se'ls ha retratat?

"Deixa d'ignorar-me", probablement. Alguns dels biòlegs més cèlebres van apuntar que podien ser importants, però eren tan petits que ningú no hi volia treballar.

Si pogués presenciar un descobriment, quin seria?

M'agradaria retrocedir en el temps i veure l'origen de la vida eucariota. Quin aspecte tenia el nostre darrer avantpassat comú, LECA? Bona part del que em fascina és l'evolució de les cèl·lules.

Va créixer amb un pare matemàtic i una mare científica social. Com la va marcar, això?

Es fomentava molt la curiositat a tots els nivells, tant pel món físic i biològic com per les persones.

Quin consell que li van donar aviat continua transmetent?

No tenir por d'assumir riscos.

Va cursar el prestigiós curs de fisiologia de Woods Hole. Què li va ensenyar?

A endinsar-me sense por en camps nous i a fer preguntes difícils. El vaig fer entre el final de la meva etapa postdoctoral i l'inici del meu laboratori, i vaig fer tres rotacions amb científics de primer nivell. Va ser una manera extraordinària de veure diferents enfocaments de la ciència i de la direcció d'un laboratori.

D'aleshores ençà he impartit el curs, cosa que va ser igual de meravellosa. Vaig poder veure estudiants brillants de tots els camps, i disposar de dues setmanes per provar alguna cosa nova. Així han començat projectes importants. Al meu propi laboratori hem fet el mateix: aturar-nos dues setmanes per provar idees audaces i poc convencionals. És una gran manera de posar les coses en perspectiva.

Per què va cursar un diploma en comunicació científica?

Perquè saber comunicar-se amb públics diferents és essencial per a una persona dedicada a la ciència, i va ser molt divertit, ple de creativitat. Fèiem programes de ràdio i televisió, aquesta mena de coses.

És una apassionada de la fotografia. On es troba això amb la ciència?

En l'observació i a mirar les coses des d'una altra perspectiva. Les imatges científiques són una manera meravellosa de captar l'atenció de la gent i encetar una conversa sobre ciència.

Persona de matins o de nits?

De matins, sens dubte. I necessito temps per pensar. Sentir que tinc el control d'aquest temps és essencial per mi.

Com desconnecta?

Sortint amb la meva família i amb art i teatre creatius o que conviden a la reflexió. Tot i que desconnectar del tot és difícil.

Què està llegint ara mateix?

Acabo de començar Master Builder, sobre el paper de les cèl·lules en el desenvolupament animal, d'Alfonso Martínez Arias. Com a biòloga cel·lular, coincideixo amb la seva idea que bona part de la informació és contextual, no està escrita en els gens.

També m'encanten els pòdcasts com a manera d'entendre les persones. Un que em va influir molt va ser el de Tiago Rodrigues, director del Festival d'Avinyó, sobre com construeix una obra de teatre. És el treball de moltes persones, modelat per l'elenc. La ciència, per a mi, és així: és col·lectiva, i les teves idees estan realment modelades per les d'altres persones.

Un sopar amb qualsevol científic, viu o mort?

Una vegada vaig sopar amb Sydney Brenner. Presidia el nostre comitè assessor i, una nit, sense res planejat, el meu marit i jo simplement el vam portar a casa a sopar amb nosaltres. La seva capacitat per posar en marxa nous projectes i perseverar-hi, per pensar de manera poc convencional i qüestionar-ho tot, era extraordinària.

És la primera dona que dirigeix el CRG. Què espera que això simbolitzi?

Que la ciència, i el seu lideratge, necessiten tot el talent.

S'incorpora a un grup encara reduït de dones al capdavant de centres de recerca a Catalunya. Considera que ampliar aquest camí forma part de la feina?

Sens dubte. Calen referents i, a mesura que aquests càrrecs de lideratge es renovin, espero que més dones els ocupin. Quan vaig ser nomenada directora de l'IGC el 2018, només tres dels tretze instituts d'EU-LIFE estaven dirigits per dones. Ara són aproximadament la meitat, i això marca una diferència enorme en la manera en què es debaten les qüestions.

Ha construït una gran carrera mentre criava una família.

No és fàcil, i sempre sents que ho podries fer millor en qualsevol d'aquestes facetes, però és absolutament possible i enormement gratificant. Cal formar un gran equip, a casa i al laboratori. Es tracta d'establir prioritats, repartir la càrrega i delegar.

Quin tipus de mentora intenta ser?

Intento escoltar i empoderar les persones. La feina és molt més divertida, i la gent creix molt més, quan s'hi confia.

Ha dedicat bona part de la seva carrera a ampliar l'accés a la recerca.

El talent està distribuït de manera equitativa arreu del món, però les oportunitats no. El 2001 i el 2002 vaig cofundar Science for Development, per promoure la ciència en països de renda baixa, i vam organitzar els nostres primers tallers a Moçambic.

Més endavant, sobre aquesta mateixa convicció, vam formar estudiants de doctorat de països africans de llengua portuguesa i vam desenvolupar equipament de laboratori més assequible, de manera que el cost deixés de ser la barrera per fer bona recerca. La primera PCR que es va fer a la universitat de São Tomé i Príncipe es va dur a terme amb el nostre equipament. Va ser una col·laboració meravellosa amb l'ajuntament d'Oeiras, la Fundació Gulbenkian i la Merck Family Foundation.

Com podria ser això a Barcelona?

Ja participem en un programa vinculat a la UNESCO que dona suport a dones africanes en la ciència. M'agradaria veure aquesta mateixa lògica aplicada de manera més àmplia. No per a una regió o un grup, sinó com a principi general: crear programes concrets que ampliïn l'accés a la millor formació, i col·laboracions recíproques.

On queda més feina per fer en matèria d'inclusió?

En la geografia i l'origen socioeconòmic. Hem aconseguit avenços reals i mesurables en matèria de gènere. Al CRG hem dissenyat programes internacionals com LIBRA i hem assolit la paritat entre les persones que lideren grups júnior.

Hem d'avançar més per garantir que una persona amb talent procedent d'una regió infrarepresentada, o d'una família sense tradició científica, tingui el mateix accés a un doctorat internacional que qui va créixer envoltat d'universitats. Això requereix programes específics.

Què és el que més li agrada de Barcelona fins ara?

Sempre ha estat una de les meves ciutats preferides del món, en particular pel seu caràcter cosmopolita. Em recorda una mica com em sentia vivint a Londres. Les persones poden ser diferents, vestir de manera diferent, procedir d'orígens diversos, i a ningú no li crida gaire l'atenció. Aquesta diversitat i aquesta llibertat em resulten molt atractives.

Catalunya és un lloc extraordinari, amb un compromís seriós i a llarg termini amb la ciència i la innovació, i un esforç sostingut per construir institucions, atraure talent internacional i crear un ecosistema on pugui donar-se una ciència ambiciosa. Aquesta mena de visió a llarg termini no es troba a tot arreu i va ser, sens dubte, una de les coses que em van portar aquí.

I Espanya resulta molt propera culturalment. Hi ha moltes diferències, és clar, però, com a persona portuguesa, hi ha una familiaritat en la manera com la gent es relaciona, en la importància de la família i les amistats i en la manera com la gent gaudeix de la vida.

Què representa el CRG per a vostè des de fora i què espera canviar des de dins?

Des de fora, el CRG és un dels exemples més sòlids d'Europa d'institut de recerca internacional, ambiciós i obert. No es tracta només de fer avançar la ciència, sinó de com es fa la ciència. Tenim una identitat científica clara, persones excel·lents, plataformes tecnològiques potents i una cultura de no tenir por de creuar les fronteres entre disciplines.

Des de dins, el repte és fer-lo encara més connectat: entre programes; dins el triangle virtuós del laboratori experimental, la computació i la tecnologia; amb altres instituts, hospitals i la societat; i internament, com un sol institut.

És un nou capítol. El CRG ha estat molt fort en l'anàlisi i la comprensió de la vida; l'oportunitat ara és utilitzar nous enfocaments experimentals, computacionals i impulsats per la IA per anar més enllà. Cap a la predicció, la comprovació i, amb el temps, el disseny de sistemes biològics, de manera responsable.

Espanya i Portugal comparteixen molt, però gestionen els seus sistemes científics de manera diferent. Què pot aprendre cadascun de l'altre?

El que admiro d'Espanya és la inversió més regular i a llarg termini en instruments i institucions científiques. Tots els sistemes poden millorar, i aquí també hi ha molt marge, però aquesta continuïtat importa enormement per a la ciència.

Per la seva banda, Portugal ha fet coses molt interessants. Una de les seves fortaleses ha estat la capacitat de crear col·laboracions publicoprivades imaginatives i utilitzar-les per estimular tot l'ecosistema. Hi ha esquemes de cofinançament amb fundacions com "la Caixa" que han ajudat a crear convocatòries més grans i atractives.

Portugal també va comptar, potser abans que altres sistemes, amb un nombre significatiu de dones al capdavant d'institucions de recerca, i aquesta visibilitat importa. Científicament, hi ha moltes coses que afavoreixen la proximitat entre tots dos països; fins i tot dins el mateix CRG, per exemple, el programa de Genòmica Evolutiva i Mèdica ha celebrat un simposi ibèric.

La comunicació científica ha estat central en la seva carrera. Com vol que el CRG es relacioni amb el públic aquí?

Encara estic coneixent tot el que el CRG ja fa en aquest àmbit, i vull comprendre molt millor la sòlida tradició de divulgació i participació pública que hi ha a Espanya i, en particular, a Catalunya, inclosa la ciència ciutadana. És una cosa que m'importa profundament.

Com a directora de l'IGC, vam desenvolupar una gran iniciativa amb el nostre ajuntament i amb l'ITQB NOVA per apropar la ciència i la societat, amb la participació de nens i nenes, famílies, escoles i d'altres públics; no només comunicant ciència, sinó escoltant les persones, creant diàleg i permetent que la ciutadania prengui part directament en la recerca.

Al CRG, primer vull escoltar, entendre el que ja existeix i aprendre del sòlid ecosistema que ens envolta. Però també crec que aquest és un terreny en què les institucions de recerca necessiten innovar. No hi ha cap model perfecte de com s'han de relacionar la ciència i la societat, i aquesta relació està canviant molt de pressa.

Hem d'experimentar amb noves maneres d'escoltar, d'implicar la ciutadania i de crear un diàleg genuí i, quan escaigui, de permetre que la societat participi en la ciència i fins i tot ens ajudi a pensar les nostres prioritats.

M'agradaria que el CRG contribuís a desenvolupar millors models per a això: no només comunicar ciència excel·lent, sinó explorar com un institut de recerca pot arribar a ser més obert, participatiu i connectat amb la societat que l'envolta. Això importa especialment ara, quan els avenços en intel·ligència artificial, genòmica i la nostra capacitat per modificar sistemes biològics es mouen a tanta velocitat. Els instituts de recerca tenen la responsabilitat de crear espais on la ciència i la societat puguin reflexionar juntes sobre aquests canvis.

Ha pogut explorar ja els seus nous barris?

M'encanta CosmoCaixa. Ja hi he anat amb les meves filles i em sembla un lloc extraordinari. Vaig poder comprovar que a l'escola havien après més del que pensava, perquè van fer servir el que hi ha al museu per explicar-me com es va formar el sistema solar o com van evolucionar els éssers humans.

Admiro des de fa temps Jorge Wagensberg i la seva idea que un museu de ciència ha de ser un lloc on la gent descobreixi la ciència, i no un lloc on simplement se li expliqui. Allà se sent de veritat. Les meves filles tenen set i catorze anys, així que ho viuen de maneres completament diferents, però totes dues poden passar hores explorant. Hi ha també una autèntica bellesa en la manera com es presenta la ciència.

L'obra de Wagensberg va influir també en la Galeria de la Biodiversitat, a Porto, que conec bé. És més petita, però preciosa, amb la mateixa filosofia de reunir ciència, descobriment, objectes i estètica. Llocs així són importantíssims. Demostren que la comunicació científica consisteix a crear experiències que facin que infants i adults observin, es facin preguntes i vulguin entendre més coses.

Quina és la seva expressió preferida en castellà o català fins ara?

Probablement pressupost! Va ser una de les primeres paraules en castellà que vaig haver d'aprendre molt de pressa en arribar al CRG. No estic segura que sigui la meva preferida, però sens dubte és una de les més importants que he incorporat fins ara.

Què és el que més li agradaria que la gent de Barcelona sabés de vostè ara que arriba?

No he vingut a Barcelona només a dirigir el CRG. M'agradaria formar part de la ciutat, aprendre'n, aportar-hi alguna cosa i ajudar a connectar el CRG encara més estretament amb la societat que ens envolta. Per això em trasllado del tot: venc la meva casa per comprar-ne una aquí i portar la meva família.

Crec fermament en una ciència més connectada: vincular els instituts de recerca entre si, però també amb els hospitals, les universitats, les empreses, les institucions públiques i la ciutadania, perquè així és com la ciència i la innovació aporten un benefici més gran a la societat.

També m'agradaria contribuir, en la mesura que pugui, a iniciatives que promoguin una societat més equitativa i inclusiva. Això m'ha importat al llarg de tota la meva carrera, en particular en el treball amb l'ajuntament d'Oeiras, i estaria encantada d'implicar-me en iniciatives aquí, a Barcelona i a Catalunya.

I, en un pla més personal, m'encanta el treball creatiu i l'art, i em fascinen els llocs on es troben la ciència, l'art i la societat. La creativitat és fonamental per a la ciència, però l'art també ens pot ajudar a connectar amb les persones, a veure els problemes d'una altra manera i a encetar converses que la ciència tota sola de vegades no pot.