NEWS
Why I keep going back to Ukraine during wartime
Picture of the traditional annual river crossing from previous occasions. Credit: Julia Rühle
The taxi from Budapest to Uzhhorod was a girls' trip, for the simple reason that men cannot easily leave Ukraine at the moment. I travelled with a colleague and five other women we did not know, most of them coming back from their summer holidays. Everyone was quiet at first, the way people are after a long journey. Weeks later I recognised some of them again at Barcelona airport, which felt like a reminder of how ordinary and how connected these journeys are.
Twelve hours after setting off, we arrived.
Day one
Every morning at nine we left the hotel for the university. At that hour the city holds a minute of silence for those who have died in the war. People stop what they are doing and some step outside to listen to the messages sounding through the loudspeakers.
I came to teach a beginners' course in R. We work with a small RNA-seq dataset from several patients, some with cancer and some without. By the end of the week, the students implement a cancer-likelihood score that can separate the two groups. Most of them arrive having never written a line of code.
The teaching started well. The lectures were highly interactive, the students asked many questions, and the atmosphere was warm from the outset.
It was a real mixed crowd. Undergraduates and master's students, a few PhD students, and some medical doctors who had come out of curiosity. They wanted to get better at what they do and to improve healthcare by learning how to read data.
For lunch there was borscht, one of my favourite Ukrainian dishes. The food throughout felt like home cooking.
I taught alongside one of my favourite teachers of all time. I like the way he works completely at eye level with the students, gives a great deal of time to their questions, and explains things with enormous clarity and calm. There is a lot I can learn from him.
After dinner we ran a scientific speed dating session. You sit at a table and groups of six to eight students come to you in turn, so everyone gets to ask whatever they want. Their questions were direct and technical, but they were just as interested in careers. What impresses me most is how seriously they think about it, and how early. At twenty, they are already asking whether they need to go abroad to build a proper scientific career, and what they can do for their own country. I am not sure I was asking myself either question at that age.
Something I keep noticing is how considerate they are. We are asked constantly whether we need a translation, whether we would like something else to drink, whether there is anything at all they can do for us.
There is a small coffee shop at the university. The owner recognised me from last year, was delighted that we had come back, and gave me a cappuccino on the house. An older man sitting there was puzzled by how busy the place was. He spoke no English, but came over with his phone and a translation app to ask what we were all doing. When we explained, he thanked us.
Day two
My own lecture, which I think went well, followed by statistics from a line-up that included the creator of the R programming language. The students were thrilled.
During the coffee break someone asked whether I had been frightened to come. It was the first question about the war anyone had put to me. People were keen to tell me that Uzhhorod is safe, and that they feel particularly safe here. There was a small drone incident a couple of weeks before we arrived, but this is my fourth year here and I have never felt in danger.
Someone also complimented my nails.
Lunch was a very good chicken broth with noodles, and in the evening we played billiards. Talking with the PhD students, I was struck by how many hold a proper job alongside their research. One person tells me he does around twenty hours a week because academic salaries here are low. They are doing two things at once, and doing them well. I am also glad that researchers here can travel abroad again at all, which was not the case four years ago, even if the permissions still take time.
Day three
A morning walk with one of the school's organisers, who has already brought several former students to his institute for temporary internships. As he put it, "this is not about giving students two nice weeks abroad." It is about helping them build a network and giving them real opportunities.
Every year I meet students from previous editions… some are now interns at EMBL, others have taken on work in industry on the strength of coding skills they first learned in this classroom. Five days in Uzhhorod turns out to be the beginning of something.
Then AI lessons for everyone, and an introduction to coding agents. In the practical sessions I am the teaching assistant, which mostly means rescuing code. There is a particular satisfaction in watching a script that has failed all afternoon finally turn green.
In the evening we went down to the river for a couple of beers and talked with two students, one heading to Germany, the other to the Czech Republic. Both feel the weight of leaving. Both were clear that they want the best training they can get and then to bring it home. That question—how to build a career without abandoning the place you come from—is one they think about far more carefully than most students I meet.
The question I am asked most often, though, is why we come. They seem to think they are not particularly special. They are wrong about that.
Day four
What strikes me most is the normality. The war is simply not a subject in everyday conversation, even as people mention friends who fled to Germany or the United States.
At the faculty dinner the talk turned to funding, and to the possibility that Ukraine might one day become an EMBO member state, which would open new doors. What the school needs most is sustained support so that it can keep running, year after year, without depending on whether a particular grant lands. It costs remarkably little to bring a scientist to Uzhhorod for a week. The return is a room full of people who can suddenly analyse their own data.
Day five
My last day. Students who could not code on Monday are stratifying patients on Friday. It is genuinely amazing to watch, and it happens because the groups are small, the students are good, and their motivation lets us move fast.
They thanked us, gave us small presents, and in the evening, we went down to the river and made our annual tradition of crossing the river from one bank to the other. Every evening that week more students had come down after dinner, and you could feel the group loosening with us, but also among themselves.
I went to bed very late and got up three hours later for the taxi back to Budapest. It took eighteen hours of travel to get home, three of them at the border. It is remarkable how used we Europeans have become to crossing borders without a thought.
Would I come back? I already have, four times. It is exhausting, and I have never once regretted it. You feel appreciated, you get to teach people who genuinely want to learn, and you are reminded every time how privileged the rest of us are.
EN CASTELLANO
Por qué sigo volviendo a Ucrania en tiempos de guerra
El taxi de Budapest a Uzhhorod fue un viaje de chicas, por la sencilla razón de que los hombres no pueden salir fácilmente de Ucrania en estos momentos. Viajé con una compañera y otras cinco mujeres a las que no conocíamos, la mayoría de vuelta de sus vacaciones de verano.
Al principio todas guardábamos silencio, como suele ocurrir después de un viaje largo. Semanas más tarde reconocí a algunas de ellas en el aeropuerto de Barcelona, lo que me pareció un recordatorio de lo cotidianos y lo conectados que están estos trayectos.
Doce horas después de partir, llegamos.
Primer día
Cada mañana, a las nueve, salíamos del hotel hacia la universidad. A esa hora, la ciudad guarda un minuto de silencio por quienes han muerto en la guerra. La gente interrumpe lo que está haciendo y algunos salen a la calle para escuchar los mensajes que suenan por los altavoces.
Yo había venido a impartir un curso de iniciación a R. Trabajamos con un pequeño conjunto de datos de RNA-seq procedente de varios pacientes, algunos con cáncer y otros sin. Al final de la semana, los estudiantes implementan una puntuación de probabilidad de cáncer capaz de separar ambos grupos. La mayoría llega sin haber escrito nunca una línea de código.
Las clases empezaron bien. Las sesiones fueron muy interactivas, los estudiantes hicieron muchas preguntas y el ambiente fue cálido desde el principio.
Era un grupo verdaderamente heterogéneo: estudiantes de grado y de máster, algunos doctorandos y varios médicos que habían venido por pura curiosidad. Todos querían mejorar en su trabajo y contribuir a una mejor sanidad aprendiendo a leer datos.
Para comer había borscht, uno de mis platos ucranianos favoritos. La comida, en general, sabía a casa.
Di clase junto a uno de mis profesores favoritos de todos los tiempos. Me gusta cómo trabaja completamente al mismo nivel que los estudiantes, cómo dedica mucho tiempo a sus preguntas y cómo explica las cosas con una claridad y una calma enormes. Tengo mucho que aprender de él.
Después de cenar organizamos una sesión de speed dating científico. Te sientas a una mesa y van pasando, por turnos, grupos de seis a ocho estudiantes, de modo que todos pueden preguntar lo que quieran. Sus preguntas fueron directas y técnicas, pero también les interesaban mucho las cuestiones de carrera profesional. Lo que más me impresiona es lo en serio que se lo toman, y a qué edad tan temprana. Con veinte años, ya se preguntan si necesitan marcharse al extranjero para construir una carrera científica sólida, y qué pueden hacer por su propio país. No estoy segura de haberme hecho ninguna de esas dos preguntas a esa edad.
Hay algo que no dejo de notar: lo atentos que son. No paran de preguntarnos si necesitamos una traducción, si queremos otra bebida, si hay algo, lo que sea, que puedan hacer por nosotras.
Hay una pequeña cafetería en la universidad. El dueño me reconoció del año pasado, se alegró mucho de que hubiéramos vuelto y me invitó a un capuchino. Un señor mayor que estaba allí sentado no entendía a qué se debía tanto movimiento. No hablaba inglés, pero se acercó con el móvil y una aplicación de traducción para preguntarnos a qué nos dedicábamos. Cuando se lo explicamos, nos dio las gracias.
Segundo día
Mi propia clase, que creo que fue bien, seguida de una sesión de estadística con una lista de ponentes que incluía al creador del lenguaje de programación R. Los estudiantes estaban encantados.
Durante la pausa del café alguien me preguntó si había tenido miedo de venir. Era la primera vez que alguien me preguntaba por la guerra. Todos insistían en decirme que Uzhhorod es un lugar seguro y que ellos, en particular, se sienten seguros aquí. Hubo un pequeño incidente con un dron un par de semanas antes de nuestra llegada, pero este es ya mi cuarto año aquí y nunca me he sentido en peligro.
Alguien también me hizo un cumplido sobre mis uñas.
La comida fue un caldo de pollo con fideos muy bueno, y por la noche jugamos al billar. Hablando con los doctorandos, me sorprendió cuántos compaginan sus estudios con un trabajo de verdad. Uno de ellos me contó que dedica unas veinte horas semanales, porque los sueldos académicos aquí son bajos. Hacen dos cosas a la vez, y las hacen bien. También me alegra que los investigadores de aquí puedan volver a viajar al extranjero, algo que hace cuatro años no era posible, aunque los permisos todavía tardan.
Tercer día
Un paseo matutino con uno de los organizadores de la escuela, que ya ha llevado a varios antiguos estudiantes a su instituto para hacer prácticas temporales. Como él mismo lo expresó, "no se trata de darles a los estudiantes dos semanas agradables en el extranjero". Se trata de ayudarles a construir una red de contactos y de darles oportunidades reales.
Cada año me encuentro con estudiantes de ediciones anteriores... algunos son ahora becarios en el EMBL, otros han encontrado trabajo en la industria gracias a las habilidades de programación que aprendieron por primera vez en esta misma aula. Cinco días en Uzhhorod acaban siendo el comienzo de algo.
Después, clases de inteligencia artificial para todos y una introducción a los agentes de programación. En las sesiones prácticas hago de profesora de apoyo, lo que sobre todo significa rescatar código. Hay una satisfacción especial en ver cómo un script que ha fallado toda la tarde se pone por fin en verde.
Por la noche bajamos al río a tomar unas cervezas y hablamos con dos estudiantes, uno con destino a Alemania y otro a la República Checa. Ambos sienten el peso de marcharse. Los dos tenían claro que quieren la mejor formación posible y luego traerla de vuelta a casa. Esa pregunta—cómo construir una carrera sin abandonar el lugar del que uno viene—la piensan con mucha más atención que la mayoría de los estudiantes que conozco.
La pregunta que más me hacen, sin embargo, es por qué venimos. Parecen pensar que no tienen nada de especial. Se equivocan.
Cuarto día
Lo que más me llama la atención es la normalidad. La guerra, sencillamente, no es tema de conversación en el día a día, aunque la gente mencione a amigos que huyeron a Alemania o a Estados Unidos.
En la cena con el profesorado, la conversación derivó hacia la financiación y hacia la posibilidad de que Ucrania llegue algún día a ser Estado miembro de EMBO, lo que abriría nuevas puertas. Lo que más necesita la escuela es un apoyo sostenido que le permita seguir funcionando año tras año, sin depender de si llega o no una ayuda concreta. Cuesta sorprendentemente poco traer a un científico a Uzhhorod durante una semana. A cambio, se obtiene una sala llena de gente capaz de analizar de repente sus propios datos.
Quinto día
Mi último día. Estudiantes que el lunes no sabían programar el viernes están estratificando pacientes. Es realmente asombroso verlo, y ocurre porque los grupos son pequeños, los estudiantes son buenos y su motivación nos permite avanzar rápido.
Nos dieron las gracias, nos hicieron pequeños regalos y, por la noche, bajamos al río para nuestra tradición anual: cruzarlo de una orilla a otra. Cada noche de esa semana habían bajado más estudiantes después de cenar, y se notaba cómo el grupo se soltaba con nosotras, pero también entre ellos mismos.
Me acosté muy tarde y me levanté tres horas después para coger el taxi de vuelta a Budapest. El regreso me llevó dieciocho horas de viaje, tres de ellas en la frontera. Resulta llamativo lo acostumbrados que estamos los europeos a cruzar fronteras sin pensarlo siquiera.
¿Volvería? Ya lo he hecho, cuatro veces. Es agotador, y jamás me he arrepentido. Te sientes valorada, das clase a personas que de verdad quieren aprender, y cada vez te recuerdas lo privilegiados que somos.
EN CATALÀ
Per què continuo tornant a Ucraïna en temps de guerra
El taxi de Budapest a Uzhhorod era un viatge de noies, per la simple raó que els homes no poden marxar fàcilment d'Ucraïna ara mateix. Vaig viatjar amb una companya i cinc dones més que no coneixíem, la majoria de les quals tornaven de les vacacions d'estiu.
Al principi vam estar totes en silenci, com sol passar després d'un llarg viatge. Setmanes més tard en vaig reconèixer algunes a l'aeroport de Barcelona, cosa que vaig trobar un recordatori de com de quotidians i connectats són aquests trajectes.
Dotze hores després de marxar, vam arribar.
Primer dia
Cada matí, a les nou, sortíem de l'hotel cap a la universitat. A aquesta hora, la ciutat guarda un minut de silenci pels que han mort a la guerra. La gent interromp el que fa i alguns surten al carrer per escoltar els missatges que sonen pels altaveus.
Havia vingut a impartir un curs introductori a R. Vam treballar amb un petit conjunt de dades RNA-seq de diversos pacients, alguns amb càncer i altres sense. Al final de la setmana, els estudiants implementen una puntuació de probabilitat de càncer capaç de separar els dos grups. La majoria arriben sense haver escrit mai una línia de codi.
Les classes van començar bé. Les sessions van ser molt interactives, els estudiants van fer moltes preguntes i l'ambient va ser càlid des del principi.
Era un grup realment heterogeni: estudiants de grau i màster, alguns doctorands i diversos metges que havien vingut per pura curiositat. Tots volien millorar la seva feina i contribuir a una sanitat millor aprenent a llegir dades.
Per dinar hi havia borscht, un dels meus plats ucraïnesos preferits. El menjar, en general, tenia gust de llar.
Vaig fer classe amb un dels meus professors preferits de tots els temps. M'agrada com treballa completament al mateix nivell que els estudiants, com dedica molt de temps a les seves preguntes i com explica les coses amb una claredat i calma enormes. Tinc molt per aprendre d'ell.
Després de sopar vam organitzar una sessió de cites ràpides científiques. T'asseus a una taula i grups de sis a vuit estudiants es van alternant per passar, així que cadascú pot preguntar el que vulgui. Les seves preguntes eren directes i tècniques, però també estaven molt interessats en qüestions professionals. El que més m'impressiona és com de seriosament s'ho prenen, i a quina edat tan primerenca. Als vint anys, ja es pregunten si necessiten anar a l'estranger per construir una carrera científica sòlida i què poden fer pel seu propi país. No estic segura que m'hagués fet cap d'aquestes dues preguntes a aquesta edat.
Hi ha una cosa que no paro de notar: com d'atents són. No paren de preguntar-nos si necessitem una traducció, si volem una altra beguda, si hi ha alguna cosa, el que sigui, que puguin fer per nosaltres.
Hi ha una petita cafeteria a la universitat. El propietari em va reconèixer de l'any passat, estava molt content que haguéssim tornat i em va convidar a un caputxino. Un home gran que estava assegut allà no entenia per què hi havia tant moviment. No parlava anglès, però es va acostar a nosaltres amb el seu telèfon mòbil i una aplicació de traducció per preguntar-nos a què ens dedicàvem. Quan li ho vam explicar, ens va donar les gràcies.
Segon dia
La meva pròpia classe, que crec que va anar bé, seguida d'una sessió d'estadística amb una llista de ponents que incloïa el creador del llenguatge de programació R. Els estudiants van quedar encantats.
Durant la pausa per al cafè algú em va preguntar si tenia por d'anar-hi. Era la primera vegada que algú em preguntava per la guerra. Tothom insistia a dir-me que Uzhhorod és un lloc segur i que, en particular, se senten segurs aquí. Hi va haver un petit incident amb un dron un parell de setmanes abans de la nostra arribada, però ja és el meu quart any aquí i mai no m'he sentit en perill.
Algú també em va fer un compliment per les ungles.
El menjar va ser un brou de pollastre molt bo amb fideus, i a la nit vam jugar al billar. Parlant amb els estudiants de doctorat, em va sorprendre quants combinen els seus estudis amb una feina real. Un d'ells em va dir que dedica unes vint hores a la setmana, perquè els salaris acadèmics aquí són baixos. Fan dues coses alhora, i les fan bé. També estic contenta que els investigadors d'aquí puguin tornar a viatjar a l'estranger, cosa que fa quatre anys no era possible, tot i que els permisos encara requereixen temps.
Tercer dia
Una passejada matinal amb un dels organitzadors de l'escola, que ja ha portat diversos antics estudiants al seu institut per a pràctiques temporals. Com ell mateix va expressar, "no es tracta de donar als estudiants dues setmanes agradables a l'estranger." Es tracta d'ajudar-los a construir una xarxa de contactes i donar-los oportunitats reals.
Cada any conec estudiants d'edicions anteriors... alguns ara són becaris a l'EMBL, d'altres han trobat feina a la indústria gràcies a les habilitats de programació que van aprendre per primer cop en aquesta mateixa aula. Cinc dies a Uzhhorod acaben essent l'inici d'alguna cosa.
Després, classes d'intel·ligència artificial per a tothom i una introducció als agents de programació. A les sessions pràctiques faig de professora de suport, que sobretot significa rescatar codi. Hi ha una satisfacció especial en veure com un script que ha fallat tota la tarda finalment es posa verd.
Al vespre vam baixar al riu a prendre unes cerveses i vam parlar amb dos estudiants, un amb destinació a Alemanya i l'altre a la República Txeca. Tots dos sentien el pes de marxar. Tots dos tenien clar que volien la millor educació possible i després tornar-la a casa. Aquesta pregunta—com construir una carrera sense marxar d'on vens—la reflexionen molt més detingudament que la majoria d'estudiants que conec.
La pregunta que més em fan, però, és per què venim. Sembla que pensen que no tenen res d'especial. S'equivoquen.
Quart dia
El que més em crida l'atenció és la normalitat. La guerra simplement no és un tema de conversa diària, fins i tot si la gent menciona amics que van fugir a Alemanya o als Estats Units.
Al sopar amb el professorat, la conversa va girar entorn del finançament i de la possibilitat que Ucraïna algun dia esdevingui un estat membre d'EMBO, cosa que obriria noves portes. El que més necessita l'escola és un suport sostingut que li permeti continuar funcionant any rere any, independentment de si arriba un ajut concret o no. Costa sorprenentment poc portar un científic a Uzhhorod durant una setmana. A canvi, tens una sala plena de persones que de sobte poden analitzar les seves pròpies dades.
Cinquè dia
El meu últim dia. Els estudiants que dilluns no sabien com programar, divendres estan estratificant pacients. És realment sorprenent de veure, i passa perquè els grups són petits, els estudiants són bons i la seva motivació ens permet avançar ràpid.
Ens van donar les gràcies, ens van fer petits regals, i al vespre, vam baixar al riu per a la nostra tradició anual: creuar-lo d'una riba a l'altra. Cada nit d'aquella setmana baixaven més estudiants després del sopar, i es podia veure com el grup es relaxava amb nosaltres, però també entre ells.
Vaig anar a dormir molt tard i em vaig llevar tres hores després per agafar el taxi de tornada a Budapest. El retorn va ser de divuit hores de viatge, tres d'elles a la frontera. És sorprenent com estem acostumats els europeus a creuar fronteres sense ni tan sols pensar-hi.
Tornaria enrere? Ja ho he fet, quatre vegades. És esgotador, i mai no m'he penedit. Et sents valorada, ensenyes a gent que realment vol aprendre, i cada vegada et recordes com de privilegiats som.

