You are here

    • You are here:
    • Home > Institutional > Roser Zaurin and the symposium advertised with letters cut from newspapers

Roser Zaurin and the symposium advertised with letters cut from newspapers

NewsNEWS

10
Nov
Tue, 10/11/2026 - 16:18

Roser Zaurin and the symposium advertised with letters cut from newspapers

In 2004 Roser Zaurin joined an institute of around 15 laboratories on a single floor. Two years later she helped organise its first student symposium, advertised with letters cut from newspapers. On 25 November she opens the celebration of the programme’s first twenty years.

CRG PhD at 20 is a series of conversations with the people who built the CRG International PhD Programme and the people it trained, published ahead of “The past, present & future of doctoral research”, the symposium marking the programme's twentieth anniversary at the PRBB on 25 November 2026.

How did you end up doing a PhD at the CRG?

I joined the CRG to do the work placement at the end of my degree. It was 2004, and the UPF had just opened its Human Biology degree. Mine was the second cohort to take it, and at the time it was highly novel because it focused more on biomedicine than the other biology degrees at other universities.

The degree lasted five years. In the final year, we had to choose a pathway — clinical analysis, the pharmaceutical industry or academic research — and spend a few months on placement outside the university. I chose the research pathway, and I was also able to choose the laboratory: that of Miguel Beato, who was then director of the CRG, for a placement lasting some six months.

The experience was very positive and, when the placement ended, he offered me the chance to stay on in his laboratory to do a doctorate on breast cancer and gene regulation. The CRG awarded me a fellowship, and that is how my doctorate began. The current master's system did not yet exist at the time, so I was able to start the doctorate a month after graduating. And, incidentally, in 2004 the CRG occupied the CMIMA building, and where the PRBB now stands there was simply an empty plot of land.

What did you even know about the CRG when you joined? 

When I started my doctorate, the CRG had around 15 laboratories. It occupied a single floor of what is now the CMIMA building and was only three years old. It did not yet have the international reputation it later achieved, but in university circles it was known as a centre being built around very good scientists, and with a far more independent and dynamic model than the research being done in the universities. It was quite unique in the scientific ecosystem of the time. I realised at once that this was the centre where I wanted to do my doctorate.

What was it like to be one of the very first PhD students at a brand-new institute? Did it feel like joining something still being built, or just like starting a PhD?

It was a mixture of all of that. It was certainly clear that the centre was still growing, but that did not limit the science we were doing. There was a close, familial atmosphere and, at the same time, a sense of being part of an institute that would go a very long way. The administration team did a great deal to help and support the groups as they arrived. Seminars, data clubs, graduate committees and so on sprang up straight away, and these fostered a very rich and healthy scientific environment.

As a doctoral student, I experienced it knowing that there were still things to be done, but also that during my doctorate new initiatives would take shape from which I could learn a great deal, while playing an active part in getting them off the ground.

The first student symposium arose purely out of the curiosity of a group of doctoral students — the curiosity that ultimately drives the science done at the CRG. We shared a building with CMIMA, and we would run into other students in the canteen or in the corridors. There were few of us in all, we were close at hand, and we began asking one another about the research being done at our respective centres. From that came the idea of holding a CRG–CMIMA student symposium. We wanted it to be "by doctoral students" so as to give ourselves the space to present our own projects, and also to set ourselves a challenge that would make us grow scientifically. We organised the symposium between doctoral students from the CRG and from CMIMA. It was 2006, and we were second-year students. The CRG received the proposal very well because, as I say, there was a very positive and proactive atmosphere that made many of the initiatives that arose possible.

To give the symposium shape, we looked for a storyline that would encompass the talks to be given. We chose Gulliver's Travels, the book by Jonathan Swift, with the Lilliput scale for talks on molecular biology, the Gulliver scale for talks on organisms, and the Brobdingnag scale for talks on marine processes.

We produced a poster and ran a campaign to publicise the event. We took charge of organising the catering for the coffee and lunch breaks. As an amusing aside, we made the poster by hand. We created it by cutting letters out of newspapers and magazines and gluing them onto a sheet of card.

We used the CMIMA seminar room. Attendance was very high and we were nervous, but we were convinced that what we were doing was good for the whole community, and that helped us overcome all our inhibitions. The CRG would have gone on to organise the doctoral student symposia we have now even if that first one in 2006 had never happened, but it was perhaps one way of getting the message across that we students wanted a symposium of our own.

Two years later, those same students, together with others who arrived afterwards, set up a group called "Science meets Society", through which we organised the CRG's first Open Doors — the one the PRBB now holds every year did not even exist yet — with workshops and guided tours, as well as science cafés in the city centre to bring our science to society.

What was it actually like to stand up and give that talk? 

I think it was the first time I had presented in front of so many people. My only practice had been at lab meetings. Yes, we were nervous, but we were very aware that the symposium was a very good opportunity to present our work and, at the same time, to prove to ourselves that we could organise an event of that kind. We also had the twofold challenge of a mixed audience: on the one hand, CRG scientists, who already knew our research, and on the other, CMIMA staff, who worked in a field completely different from ours.

Looking back, how did the PhD change you, as a scientist and as a person?

During the doctorate I learned to apply the scientific method, and that stays with you for life. Questioning things, taking nothing for granted, looking for the most creative solutions — these are some of the lessons I owe to my doctoral years and to the mentors I had. On a personal level, I was lucky enough to meet doctoral students from different countries who turned out to be wonderful people and scientists. They have ended up being my best friends.

Was there a moment when you thought this is what I want to do with my life, or a moment of doubt when you nearly walked away?

It was at the first lab meeting I attended, with Beato's group. At that first lab meeting, I remember feeling that it was exactly what I had been looking for: a stimulating, creative, scientific environment. And I said to myself, “I want to be part of this.” The moments of greatest doubt came at the end, while writing the thesis and defending it, but seen in perspective, doubts are also an important part of the learning process.

Many of your cohort went abroad; you built your career here in Spain. Was that a deliberate choice? Why did you stay?

Immediately after the doctorate I decided to take a year out. I was clear that I did not want to go straight from the doctorate into a postdoc. On my return, I did several postdoctoral interviews, both at centres abroad and here, and although I had a very good offer abroad, I ended up deciding on a centre here, for personal reasons.

Do you ever wonder what would have happened if you'd left?

Yes, many times! I am sure that going abroad would have changed my professional and personal trajectory. But unlike those colleagues of mine who did leave, over the years I have acquired a deeper knowledge of the scientific ecosystem here, and that has allowed me a very interesting professional development too.

Is it easier now to build a scientific career in Spain than it was when you started?

If we understand a scientific career strictly as the path to becoming a PI, it seems to me harder now than before, even though scientifically we have improved a great deal over the past 20 years. When I began my doctorate, it was fairly common for PIs to reach that position after two postdoctoral placements, whether abroad or here. There were not so many age restrictions on applying for European or national grants. And there was a greater variety of scientific routes by which a person could become a PI. At a certain point, all of this changes. Younger PIs begin to arrive, and short scientific careers, with higher-impact publications, are the ones that count. This shift in paradigm, together with low public investment in science, has made a scientific career less accessible than it was before, I think.

But I would like to highlight that over all these years there has been a substantial and important change within the scientific management community. Whereas it was once seen as a department that simply supported the research groups, it is now a key body that helps define the centre's scientific strategy, its technological development, its funding possibilities and so on. Twenty years ago it was almost unthinkable to find administrative staff who had done a scientific doctorate. Now such profiles are indispensable to some of the CRG's administrative departments. To my mind, this too is pursuing a scientific career. And here there really are far more opportunities now than there were two decades ago.

You've seen the programme as a student and from inside science years later. What's changed most about today's PhD students?

Today's doctoral students seem to be better prepared academically than before. Many have done several laboratory placements before starting, or have a clearer idea of the field they want to work in. On the other hand, science today is much faster. The use of technology is more widespread, and students face the challenge of having to keep constantly up to date with new scientific and technological advances. Another important change is that, over the years, there has been a process of placing greater value on the figure of the doctoral student. Even so, there is still some way to go. Students are key figures within a laboratory.

Some feel students now see the PhD as a job rather than a vocation. Fair? Or just a different, perhaps healthier, generation?

The doctorate is a hybrid of training, work and professional development. In no other job do you have a structure like that of the student community, with such a complete training programme, a department that supports them and responds to their needs, and so on. Compared with the other career paths available after university, it is quite a unique position. You have to be aware of this hybrid system and learn to navigate between still being a student and, at the same time, being a scientist. Having a vocation and believing in what you do helps you overcome the frustrations that may arise.

Your favourite memory from those PhD years? Any random or funny anecdotes?

My memories of those doctoral years are full of amusing anecdotes. From the group retreats, where we held endless brainstorming sessions to push the projects forward. My first scientific conference, which was at the EMBL in Heidelberg. Getting important experiments to work after many attempts, and seeing them become figures in the first scientific papers to carry my name. Also many weekends of work, and failed experiments. Even going to buy the glass plates at the glazier's workshop to run electrophoresis on denaturing gels. And of course, the doctoral student community is one of the best memories I have of those years; its international character has given me an incomparable wealth of experience.

If you could say one thing to yourself on your first day at the CRG, what would it be?

I would tell myself the same thing I told myself when I first walked into the CRG: learn as much as you can!
 

EN CASTELLANO

Roser Zaurin y el simposio que se anunció con letras recortadas de periódicos

CRG PhD at 20 es una serie de conversaciones con las personas que construyeron el programa internacional de doctorado del CRG y con quienes se formaron en él, publicada antes de "El pasado, presente y futuro de la investigación doctoral", el simposio que celebra los veinte años del programa en el PRBB el 25 de noviembre de 2026.

¿Cómo acabaste haciendo el doctorado en el CRG?

Llegué al CRG para hacer las prácticas de final de carrera. Era el año 2004 y la UPF acababa de inaugurar los estudios de Biología Humana. La mía fue la segunda promoción de esta licenciatura, en aquel entonces muy novedosa porque se enfocaba más hacia el campo de la biomedicina que el resto de las carreras de biología de otras universidades.

La carrera duraba cinco años. En el último curso, teníamos que elegir itinerario (análisis clínico, empresa farmacéutica o investigación académica) y hacer unos meses de prácticas fuera de la universidad. Yo elegí el itinerario de investigación y también pude elegir el laboratorio para hacer las prácticas, que duraban unos seis meses. Escogí el laboratorio de Miguel Beato, entonces director del CRG.

La experiencia fue muy positiva y al terminar las prácticas, Beato me ofreció seguir en su laboratorio para hacer el doctorado sobre cáncer de mama y regulación génica. Me concedieron una beca del CRG y así empecé mi doctorado. En aquella época no existía todavía el sistema de máster actual. Así que pude empezar el doctorado un mes después de haberme licenciado. Y, por cierto, el CRG en 2004 estaba en el edificio del Centro Mediterráneo de Investigaciones Marinas y Ambientales (CMIMA) del CSIC, justo al lado de lo que se convertiría en el Parque de Investigación Biomédica de Barcelona (PRBB) y que, en aquel entonces era, simplemente, un solar vacío.

¿Qué sabías del CRG cuando llegaste? 

Cuando entré a hacer el doctorado, el CRG tenía unos 15 laboratorios. Ocupaba una sola planta del edificio del CMIMA y solo tenía tres años de vida. Todavía no tenía la fama internacional que consiguió más tarde, pero en el entorno de la universidad era conocido como un centro que se estaba creando con muy buenos científicos y científicas y con un modelo mucho más independiente y dinámico en comparación con la investigación que se hacía en las universidades. Era bastante único en el ecosistema científico de aquel momento. Enseguida me di cuenta de que era allí donde quería hacer mi doctorado.

¿Cómo fue ser una de las primerísimas doctorandas de un instituto recién creado? ¿Tenías la sensación de incorporarte a algo que aún se estaba construyendo o simplemente se trataba de empezar un doctorado?

Era una mezcla de todo esto. Sí que era evidente que el centro estaba todavía creciendo, pero esto no limitaba la ciencia que hacíamos. Había un ambiente familiar y próximo y a la vez, un sentimiento de ser parte de un instituto que iba a llegar muy lejos. El equipo de administración facilitaba la gestión y ayudaba mucho a los grupos que iban llegando. Enseguida se crearon seminarios, data clubs, el comité de doctorado, etc. Todo ello impulsó un ambiente científico muy rico y saludable.

Como estudiante de doctorado, lo viví con la conciencia de que había cosas todavía por hacer, pero también que durante mi doctorado iban a desarrollarse propuestas nuevas de las que podía aprender mucho y de las que, a la vez, podía ser parte activa.

El primer simposio de estudiantes surgió puramente de la curiosidad de un grupo de estudiantes de doctorado. La curiosidad que mueve, en definitiva, la ciencia que se hace en el CRG. Compartíamos edificio con el CMIMA y nos encontrábamos a otros estudiantes de este centro en el comedor, o por los pasillos del edificio. En total éramos pocos, estábamos cerca y empezamos a preguntarnos sobre cómo eran las investigaciones que se hacían en los centros respectivos. De ahí surgió la idea de hacer un simposio de estudiantes CRG-CMIMA. Lo quisimos hacer "de estudiantes de doctorado" para darnos el espacio de presentar nuestros propios proyectos, y tener además un reto que nos hiciera crecer científicamente. Organizamos el simposio entre estudiantes de doctorado del CRG y del CMIMA. Era el año 2006 y éramos estudiantes de segundo año. La propuesta fue muy bien recibida por el CRG, ya que, como he dicho, había un ambiente muy positivo y proactivo que hacía posible muchas de las iniciativas que surgían.

Para dar forma al simposio buscamos un hilo conductor que englobara las charlas que se iban a dar. Elegimos Los viajes de Gulliver (un libro de Jonathan Swift), con la escala Lilliput (charlas sobre biología molecular), la escala de Gulliver (charlas sobre organismos) y la escala Brobdingnag (charlas sobre procesos marinos).

Preparamos un póster y una campaña para divulgar el evento. Nos encargamos de organizar el catering para las pausas de café y la comida. Como anécdota divertida, el póster lo hicimos a mano, recortando letras de periódicos y revistas y pegándolas en una cartulina.

Utilizamos la sala de seminarios del CMIMA. La asistencia fue muy alta y estábamos nerviosos, pero teníamos la convicción de que lo que estábamos haciendo era bueno para toda la comunidad y eso nos ayudó a superar todos los complejos. El CRG habría llegado a organizar los simposios de estudiantes de doctorado que tenemos ahora igualmente, aunque no hubiéramos organizado el primero en 2006. Sin embargo, aquello fue quizás una manera de transmitir que los estudiantes queríamos tener nuestro propio simposio.

Dos años más tarde, aquellos mismos estudiantes junto con otros que llegaron después, constituimos un grupo llamado "Science meets Society" con el que organizamos el primer Día de Puertas Abiertas del CRG (todavía no existía el que organiza ahora el PRBB anualmente) con talleres y visitas guiadas, y también cafés científicos por el centro de la ciudad para hacer llegar nuestra ciencia a la sociedad.

¿Cómo fue en realidad levantarse y dar aquella charla? ¿Estabas nerviosa? ¿Alguien imaginó que seguiría celebrándose veinte años después?

Creo que era la primera vez que presentaba delante de tantas personas. Solo lo había hecho en las reuniones de nuestro laboratorio. Estábamos nerviosos, sí, pero éramos muy conscientes de que aquel simposio era una muy buena oportunidad para exponer nuestro trabajo, y también para demostrarnos que podíamos organizar un evento de aquellas características. Además, teníamos el doble reto de tener una audiencia mixta: por un lado, científicos y científicas del CRG, que ya conocían nuestra investigación, y por otro, personal del CMIMA que trabajaba en un campo totalmente distinto al nuestro.

Con la perspectiva del tiempo, ¿en qué aspectos te cambió el doctorado, como científica y como persona?

Durante el doctorado aprendí a aplicar el método científico y esto te acompaña ya toda la vida. Cuestionar las cosas, no dar nada por sentado, buscar las soluciones más creativas, son algunos de los aprendizajes que le debo a la época del doctorado y a los mentores que tuve. A nivel personal, tuve la suerte de conocer a estudiantes de doctorado de diferentes países que resultaron ser grandes personas y científicos. Han acabado siendo mis mejores amigos.

¿Hubo algún momento en el que pensaste "esto es lo que quiero hacer con mi vida", o alguno de duda en el que estuviste a punto de dejarlo?

Fue en la primera reunión de laboratorio a la que asistí, con el grupo de Beato. En aquella primera reunión, recuerdo que sentí que era justo lo que estaba buscando: un ambiente estimulante, creativo y científico. Y me dije "quiero formar parte de esto". Los momentos de más duda llegaron al final, cuando escribía mi tesis y la defensa, pero visto en perspectiva, las dudas son también una parte importante del proceso de aprendizaje.

Muchas personas de tu promoción se marcharon al extranjero; tú construiste tu carrera aquí, en España. ¿Fue una decisión deliberada? ¿Por qué te quedaste?

Justo después del doctorado tomé la decisión de hacer una pausa de un año. Tenía claro que no quería enlazar el doctorado con el postdoctorado. A la vuelta, hice varias entrevistas para puestos de investigadora postdoctoral, tanto en centros extranjeros como de aquí y, aunque tuve una muy buena oferta en el extranjero, me acabé decidiendo por un centro de aquí, por circunstancias personales.

¿Te preguntas alguna vez qué habría pasado si te hubieras ido?

¡Sí, muchas veces! Estoy segura de que irme al extranjero habría cambiado mi trayectoria profesional y personal. Pero, a diferencia de mis compañeros y compañeras, que sí que se marcharon, con los años he adquirido un conocimiento del ecosistema científico de aquí más profundo que me ha permitido un desarrollo profesional también muy interesante.

¿Es más fácil ahora hacer carrera científica en España que cuando empezaste?

Si entendemos la carrera científica estrictamente como el camino para llegar a ser investigador principal, me parece más difícil ahora que antes, a pesar de que científicamente hemos mejorado mucho en los últimos 20 años. Cuando empecé el doctorado, era bastante habitual que los investigadores principales llegaran a serlo después de dos estancias postdoctorales, en el extranjero o aquí. No había tantas restricciones de edad para pedir becas europeas o estatales. Y había más variedad de recorridos científicos por los que una persona podía llegar a ser investigador principal. A partir de un momento, todo esto cambia. Empiezan a llegar investigadores principales más jóvenes y se valoran las carreras científicas cortas, con publicaciones de más impacto. Este cambio de paradigma, junto con la baja inversión pública en ciencia, ha hecho que la carrera científica sea más inaccesible que antes, creo.

Pero me gustaría destacar que en todos estos años ha habido un cambio sustancial e importante dentro del colectivo de gestión de la ciencia. Si bien antes era visto simplemente como un departamento de apoyo a los grupos de investigación, ahora ya es un colectivo clave que ayuda a definir la estrategia científica del centro, su desarrollo tecnológico, las posibilidades de financiación, etc. Hace 20 años era casi impensable encontrar personal de administración que hubiera hecho un doctorado científico. Ahora estos perfiles son imprescindibles para algunos de los departamentos de administración del CRG. Esto, a mi modo de ver, también es desarrollar una carrera en ciencia. Y en esto sí que ahora hay muchas más oportunidades que hace dos décadas.

Has visto el programa como estudiante y, años después, desde dentro del sistema científico. ¿Qué ha cambiado más en los doctorandos de hoy en día?

Los estudiantes de doctorado de hoy en día parecen estar más preparados académicamente que antes. Muchos han hecho varias estancias de prácticas en laboratorios antes de empezar o tienen más claro en qué campo quieren trabajar. Por otro lado, la ciencia de ahora es mucho más rápida. El uso de la tecnología está más generalizado y los estudiantes se encuentran con el reto de tener que estar siempre al día de los nuevos avances científicos y tecnológicos. Otro cambio importante es que, con los años, ha habido un proceso que da más valor a la figura del estudiante de doctorado. Aun así, todavía queda camino por recorrer. Los estudiantes son figuras clave dentro de un laboratorio.

Hay quien opina que los estudiantes ven ahora el doctorado como un trabajo y no como una vocación. ¿Es justo? ¿O se trata simplemente de otra generación, quizá más sana?

El doctorado es un híbrido entre formación, trabajo y desarrollo profesional. En ningún otro puesto de trabajo se tiene una estructura como la de una comunidad de estudiantes, con un programa de formación tan completo, un departamento que les apoya y da respuesta a sus necesidades, etc. Respecto al resto de salidas profesionales que hay después de la universidad, es una posición bastante única. Hay que ser consciente de este sistema híbrido y aprender a navegar entre ser todavía estudiante, a la vez que científico/a. Tener vocación y creer en lo que haces, ayuda a superar las frustraciones que puedan surgir.

¿Tu recuerdo favorito de aquellos años de doctorado? ¿Alguna anécdota curiosa o divertida?

Los recuerdos de aquellos años de doctorado están llenos de anécdotas divertidas. De los retiros del grupo donde hacíamos sesiones interminables de lluvia de ideas para avanzar en los proyectos. De mi primer congreso científico, que fue en el EMBL de Heidelberg. De hacer funcionar experimentos importantes después de muchos intentos y que se convirtieran en figuras de los primeros artículos científicos donde aparecería mi nombre. Y también de muchos fines de semana de trabajo y experimentos fallidos. E incluso de ir a comprar las placas de vidrio al taller de cristalería para hacer electroforesis en geles desnaturalizantes. Y por supuesto, la comunidad de estudiantes de doctorado es uno de los mejores recuerdos que tengo de aquellos años, su internacionalidad me ha dado una riqueza de experiencias incomparable.

Si pudieras decirte una sola cosa a ti misma en tu primer día en el CRG, ¿cuál sería?

Me volvería a decir lo mismo que me dije cuando entré al CRG por primera vez: ¡aprende todo lo que puedas!
 

EN CATALÀ

Roser Zaurin i el simposi que es va anunciar amb lletres retallades de diaris

CRG PhD at 20 és una sèrie de converses amb les persones que van construir el programa internacional de doctorat del CRG i amb les que s'hi van formar, publicada abans de "El passat, present i futur de la recerca doctoral", el simposi que celebra els vint anys del programa al PRBB el 25 de novembre de 2026.

Com vas acabar fent el doctorat al CRG? 

Vaig arribar al CRG per fer les meves pràctiques de final de carrera. Era el 2004 i la UPF acabava d'inaugurar els seus estudis en Biologia Humana. La meva era la segona promoció d'aquest grau, que en aquell moment era molt innovadora perquè es centrava més en el camp de la biomedicina que la resta de graus de biologia d'altres universitats.

La carrera durava cinc anys. L'últim any, vam haver d'escollir un itinerari (anàlisi clínica, empresa farmacèutica o recerca acadèmica) i fer uns mesos de pràctiques fora de la universitat. Vaig triar l'itinerari de recerca i també vaig poder triar el laboratori per fer les pràctiques, que duraven uns sis mesos. Vaig escollir el laboratori de Miguel Beato, aleshores director del CRG.

L'experiència va ser molt positiva i quan vaig acabar les pràctiques, en Beato em va oferir continuar al seu laboratori per fer el doctorat sobre càncer de mama i regulació gènica. Em van concedir una beca del CRG i així vaig començar el doctorat. En aquell moment, el sistema actual de màsters encara no existia. Així que vaig poder començar el doctorat un mes després de llicenciar-me. I, per cert, el 2004 el CRG estava a l'edifici del Centre Mediterrani de Recerca Marina i Ambiental (CMIMA) del CSIC, just al costat del que esdevindria el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i que, en aquell moment, era simplement un solar buit.

Què sabies del CRG quan vas arribar?

Quan vaig començar el doctorat, el CRG tenia uns 15 laboratoris. Ocupava una sola planta de l'edifici CMIMA i només tenia tres anys. Encara no tenia la fama internacional que més tard va assolir, però en l'entorn universitari era conegut com un centre que es creava amb molt bons científics i amb un model molt més independent i dinàmic en comparació amb la recerca que es feia a les universitats. Era força únic dins l'ecosistema científic d'aquella època. Immediatament vaig adonar-me que aquí era on volia fer el doctorat.

Com va ser ser una de les primeríssimes doctorandes en un institut acabat de crear? Vas tenir la sensació d'incorporar-te a un projecte en construcció o només era qüestió de començar un doctorat?

Era una barreja de tot això. Era evident que el centre encara estava creixent, però això no limitava la ciència que fèiem. Hi havia una atmosfera familiar i propera i, alhora, una sensació de formar part d'un institut que arribaria molt lluny. L'equip d'administració facilitava la gestió i ajudava molt els grups que arribaven. Immediatament es van crear seminaris, data clubs, el comitè doctoral, etc. Tot això va impulsar un entorn científic molt ric i saludable.

Com a estudiant de doctorat, ho vaig viure amb la consciència que encara hi havia coses per fer, però també que durant el meu doctorat es desenvoluparien noves propostes de les quals podria aprendre molt i de les quals, alhora, podria ser part activa.

El primer simposi d'estudiants va sorgir purament de la curiositat d'un grup d'estudiants de doctorat. La curiositat que mou, en resum, la ciència que es fa al CRG. Compartíem edifici amb el CMIMA i ens trobàvem altres estudiants d'aquest centre al menjador o als passadissos de l'edifici. En total érem pocs, érem molt a prop i vam començar a preguntar-nos com era la recerca que es feia als respectius centres. D'aquí va sorgir la idea de fer un simposi d'estudiants CRG-CMIMA. Volíem fer-lo "d'estudiants de doctorat" per tenir l'espai per presentar els nostres propis projectes, i també per tenir un repte que ens fes créixer científicament. Vam organitzar el simposi entre estudiants de doctorat del CRG i del CMIMA. Era el 2006 i érem estudiants de segon any. La proposta va ser molt ben rebuda pel CRG, ja que, com he dit, hi havia un ambient molt positiu i proactiu que va fer possibles moltes de les iniciatives que van sorgir.

Per donar forma al simposi, vam buscar un fil conductor que englobés les xerrades que es farien. Vam triar Els viatges de Gulliver (un llibre de Jonathan Swift), amb l'escala Lilliput (xerrades sobre biologia molecular), l'escala de Gulliver (xerrades sobre organismes) i l'escala Brobdingnag (xerrades sobre processos marins).

Vam preparar un cartell i una campanya per donar a conèixer l'esdeveniment. Vam ser els responsables d'organitzar el càtering per a les pauses per al cafè i el dinar. Com a anècdota divertida, vam fer el cartell a mà, retallant lletres de diaris i revistes i enganxant-les en una cartolina.

Vam utilitzar la sala de seminaris del CMIMA. L'assistència va ser molt alta i estàvem nerviosos, però estàvem convençuts que el que fèiem era bo per a tota la comunitat i això ens va ajudar a superar tots els complexos. Encara que no haguéssim organitzat el primer el 2006, el CRG hauria acabat organitzant els simposis de doctorat que tenim ara. Tanmateix, potser era una manera de transmetre que els estudiants volíem tenir el nostre propi simposi.

Dos anys més tard, aquests mateixos estudiants, juntament amb altres que van venir després, van formar un grup anomenat "Science meets Society" amb el qual vam organitzar el primer Dia de Portes Obertes del CRG (el que ara organitza anualment el PRBB encara no existia) amb tallers i visites guiades, i també cafès científics al centre de la ciutat per portar la nostra ciència a la societat.

Com va ser en realitat aixecar-se i donar aquella xerrada? Estaves nerviosa? Algú s'imaginava que encara es faria vint anys després?

Crec que era la primera vegada que presentava davant de tanta gent. Només ho havia fet a les reunions del nostre laboratori. Estàvem nerviosos, sí, però érem molt conscients que aquest simposi era una molt bona oportunitat per presentar la nostra feina, i també per mostrar-nos que podíem organitzar un esdeveniment d'aquestes característiques. A més, teníem el doble repte de tenir un públic mixt: d'una banda, científics del CRG, que ja coneixien la nostra recerca, i de l'altra, personal del CMIMA que treballava en un camp totalment diferent del nostre.

Des del punt de vista del temps, en quins aspectes el doctorat et va canviar, com a científica i com a persona?

Durant el doctorat vaig aprendre a aplicar el mètode científic i això t'acompanya tota la vida. Qüestionar les coses, no donar res per fet, buscar les solucions més creatives, són alguns dels aprenentatges que li dec a l'època del doctorat i als mentors que vaig tenir. A nivell personal, vaig tenir la sort de conèixer estudiants de doctorat de diferents països que van resultar ser grans persones i científics. Han acabat essent els meus millors amics i amigues.

Hi va haver algun moment en què vas pensar "això és el que vull fer amb la meva vida" o un moment de dubte en què estiguessis a punt de deixar-ho?

Va ser a la primera reunió de laboratori a la qual vaig assistir, amb el grup de Beato. En aquella primera reunió, recordo que vaig sentir que era just el que buscava: un entorn estimulant, creatiu i científic. I em vaig dir a mi mateixa: "Vull formar part d'això". Els moments de més dubte van arribar al final, quan escrivia la meva tesi i la defensa, però amb perspectiva, els dubtes també són una part important del procés d'aprenentatge.

Molta gent de la teva promoció va marxar a l'estranger; vas construir la teva carrera aquí, a Espanya. Va ser una decisió deliberada? Per què et vas quedar?

Just després del doctorat vaig prendre la decisió de fer una pausa d'un any. Tenia clar que no volia enllaçar el doctorat amb el postdoctorat. Quan vaig tornar, vaig fer diverses entrevistes per a posicions de recerca postdoctoral, tant en centres estrangers com aquí i, tot i que tenia una molt bona oferta a l'estranger, em vaig acabar decidint per un centre d'aquí, per circumstàncies personals.

T'has preguntat mai què hauria passat si haguessis marxat?

Sí, moltes vegades! Estic segura que anar-me'n a l'estranger hauria canviat la meva trajectòria professional i personal. Però, a diferència dels meus companys i companyes, que sí que van marxar, amb els anys he adquirit un coneixement més profund de l'ecosistema científic d'aquí que m'ha permès un desenvolupament professional també molt interessant.

És més fàcil ara fer carrera científica a Espanya que quan vas començar?

Si entenem una carrera científica estrictament com el camí per convertir-se en investigador principal, ara la trobo més difícil que abans, malgrat que científicament hem millorat molt en els últims 20 anys. Quan vaig començar el doctorat, era força habitual que els investigadors principals arribessin a ser-ho després de dues estades postdoctorals, a l'estranger o aquí. No hi havia tantes restriccions d'edat per sol·licitar beques europees o estatals. I hi havia una major varietat de recorreguts científics a través dels quals una persona podia arribar a ser investigador principal. A partir d'un cert moment, tot això canvia. Comencen a arribar investigadors principals més joves i es valoren carreres científiques curtes, amb publicacions de major impacte. Aquest canvi de paradigma, juntament amb la baixa inversió pública en ciència, ha fet que la carrera científica sigui més inaccessible que abans, crec.

Però m'agradaria destacar que en tots aquests anys hi ha hagut un canvi substancial i important dins del col·lectiu de la gestió de la ciència. Tot i que abans es veia simplement com un departament per donar suport als grups de recerca, ara és un grup clau que ajuda a definir l'estratègia científica del centre, el seu desenvolupament tecnològic, les possibilitats de finançament, etc. Fa 20 anys era gairebé impensable trobar personal administratiu que hagués completat un doctorat científic. Ara aquests perfils són essencials per a alguns dels departaments d'administració del CRG. Això, al meu parer, també és desenvolupar una carrera en ciència. I en aquesta àrea hi ha moltes més oportunitats ara que fa dues dècades.

Has vist el programa com a estudiant i, anys més tard, des de dins del sistema científic. Què ha canviat més en els estudiants de doctorat d'avui dia?

Els estudiants de doctorat d'avui dia semblen estar més preparats acadèmicament que abans. Molts han fet diverses pràctiques en laboratoris abans de començar o tenen més clar en quin camp volen treballar. D'altra banda, la ciència d'avui dia és molt més ràpida. L'ús de la tecnologia és més estès i els estudiants es troben amb el repte d'estar sempre al dia dels nous avenços científics i tecnològics. Un altre canvi important és que, al llarg dels anys, hi ha hagut un procés que dona més valor a la figura de l'estudiant de doctorat. Tot i així, encara queda molt camí per recórrer. Els estudiants són figures clau dins d'un laboratori.

Algunes persones creuen que ara els estudiants veuen el doctorat com una feina i no com una vocació. És just? O simplement és una altra generació, potser més saludable?

El doctorat és un híbrid entre formació, treball i desenvolupament professional. En cap altra posició laboral tens una estructura com la d'una comunitat d'estudiants, amb un programa de formació tan complet, o un departament que els doni suport i respongui a les seves necessitats, etc. Comparat amb la resta d'oportunitats professionals que hi ha després de la universitat, és una posició força única. Has de ser conscient d'aquest sistema híbrid i aprendre a navegar entre ser encara estudiant i científic. Tenir una vocació i creure en el que fas ajuda a superar les frustracions que poden sorgir.

El teu record preferit d'aquells anys de doctorat? Alguna anècdota curiosa o divertida?

Els records d'aquells anys de doctorat estan plens d'anècdotes divertides. Dels retirs de grup on vam tenir sessions interminables de pluja d'idees per avançar en els projectes. Del meu primer congrés científic, que va ser a l'EMBL de Heidelberg. De fer funcionar experiments importants després de molts intents i que es convertien en figures dels primers articles científics on apareixeria el meu nom. I també de molts caps de setmana de feina i experiments fallits. I, fins i tot, d'anar a comprar les plaques de vidre al taller de vidre per fer electroforesi sobre gels desnaturalitzants. I, per descomptat, la comunitat d'estudiants de doctorat és un dels millors records que tinc d'aquells anys, la seva internacionalitat m'ha donat una riquesa incomparable d'experiències.

Si poguessis dir-te a tu mateixa una sola cosa el teu primer dia al CRG, què seria?

Em repetiria el mateix que em vaig dir quan vaig entrar al CRG: aprèn tant com puguis!