From Taiwan to Zurich to Barcelona, Dr. Hsiu-Chuan Lin has spent their career exploring how stem cells can be guided to become the brain’s many different types of cells. This year, they co-led a study at ETH Zurich published in Science, where their team created over 400 kinds of human neuronal cells in the lab, the most ever achieved.

Now, as a new Group Leader at the Centre for Genomic Regulation (CRG), they have been awarded a prestigious ERC Starting Grant to take this work further. The project, DECIPHER, aims to map how neurons and glial cells talk to one another and to use that knowledge to grow precise, mature brain cells for research and regenerative medicine.

We spoke with Dr. Lin about their trajectory so far, the transformative potential of their line of research, and their recent move to Barcelona.

Q. Earlier this year, you published a paper in Science describing how your team created over 400 types of human nerve cells in the lab, far more than anyone had achieved before. Why is this such a breakthrough? 
A: What really made this possible was combining two advances: single-cell resolution and perturbation screening. With single-cell sequencing, we can now map the neurons we generate directly to reference datasets like those in the Human Cell Atlas, so we know exactly which types of brain cells we’re creating in the dish. And with perturbation screening, we can systematically test many different conditions in parallel, which really speeds up discovery. These technologies have only recently become powerful enough to work together, and that combination allowed us to generate more than 400 distinct human nerve cell types — far more than anyone had achieved in the past 15 years.

Q. Why does the brain need so many different types of neurons? What makes each one unique or important? 
A: The brain is an incredibly complex organ, and its function depends on having many different types of neurons that each play a specific role. There are likely more than 3,000 distinct neuron subtypes! Some neurons transmit signals over long distances, others integrate local information, and many have distinct shapes, electrical properties, or molecular signatures that allow them to form precise connections. This diversity is what enables the brain to process information efficiently and support everything from movement to memory and emotion. Each neuron type contributes a unique piece to that overall circuitry, so understanding their diversity is really key to understanding how the brain works, and also what goes wrong in disease. The 400 types we’ve been able to make are just scratching the surface. There’s still a huge diversity left to explore.

Q. How do you turn stem cells into different neurons? What is the process? 
A: We essentially borrowed the same tools that nature uses during human development. In the embryo, there are signalling molecules called morphogens that guide cells to become specific tissues. They are instructions that tell a cell whether to form part of the head, the hand, or the tail. In the lab, we mimic those natural signals by exposing stem cells to different combinations and concentrations of these morphogens.
 
Q. How might having access to different neuron types change the way we study brain disorders such as Alzheimer’s, Parkinson’s, or depression? 
A: Different diseases affect different brain cell types. For instance, Parkinson’s disease involves the loss of dopaminergic neurons, while Huntington’s disease affects striatal neurons. To understand and treat these conditions, we need to study the exact cell types that are affected, something we couldn’t easily do before. Our aim is to make very specific neurons in the lab, which is also essential for developing cell replacement therapies in the future. 

Q. Your new project DECIPHER wants to understand how neurons and glial cells communicate and mature together. What are you hoping to discover? 
A: Neurons don’t exist alone in the brain. They share living space with other cells that surround them, like astrocytes, oligodendrocytes, and microglia. These cells create an environment that helps neurons function properly. So even though we can now generate many neuron types, they’re not the same as the ones we have in the brain. With DECIPHER, we want to reconstruct cellular neighbourhoods in the lab and see how cell-to-cell interactions influence neuron identity and maturation. We also want to find ways to make neurons grow up faster, because right now, human neurons in a dish need a lot of time to mature. It’s not very feasible to wait decades for experimental results. 

Q. You’ve described the project as building a map of gene networks. What does that mean? 
A: Gene regulatory networks are basically the set of instructions inside a cell that tells genes when to turn on or off in different conditions, thereby control what a cell becomes and how it behaves. By decoding these networks, we can understand what defines the identity of each cell type. Once we know that blueprint, we can use it to guide stem cells to develop into the exact kind of neuron or glial cell we want. This would allow us to generate mature, pure, and reliable brain cells for studying diseases, testing new treatments, and eventually advancing regenerative medicine, where precise and healthy cells are needed for transplantation. 
 
Q. The project will use AI to predict the best way of making human cell types. How do you see that helping scientists design cells more efficiently? 
A: AI gives us a powerful way to learn from the massive datasets we generate. By analyzing how different genetic and chemical conditions influence cell identity, AI models can start to predict what kind of cell we’ll get from a given experiment. In a sense, we’re building a virtual cell, a computational model that simulates how real cells respond to various signals. Many groups around the world are also working toward this vision, aiming to create digital representations of cells that can predict their behaviour. Once trained, these models could help us design experiments much more efficiently, suggesting the best routes to generate specific cell types, or even predicting how to make entirely new ones that haven’t yet been created in the lab. It’s a step toward data-driven cell design, moving us closer to the ability to engineer cells with precision and purpose. 

Q. You were born and raised in Taiwan, later moved to Switzerland, and now lead your own group in Barcelona. What inspired that journey? How have these places shaped the way you do your science? 
A: After my PhD in Taiwan, I wanted to dive deeper into single-cell omics and stem cell–based model systems, which were just emerging at the time. I found the perfect fit in Prof. Barbara Treutlein and Gray Camp’s lab in Leipzig, which was moving to ETH Zurich — so I followed them there. I’ve always chosen my supervisors and the science first, not necessarily the city! When it came time to start my own lab, the CRG felt like the ideal place. It has exceptional strengths in genomics, systems biology, and computational biology, and it’s surrounded by an inspiring stem cell community, including EMBL Barcelona. On top of that, CRG offers incredible core facilities from Genomics and Tissue Engineering to Protein Technologies. And of course, it literally has gene regulation in its name, which is exactly what I study. 

Q. Starting your own lab is a major milestone. What kind of team and research environment are you hoping to build here at the CRG? 
A: I want to build the most diverse and inclusive team possible. People who think differently bring fresh perspectives and creative ways to tackle complex questions, and I believe that diversity — in background, expertise, and mindset — drives the best science. In my lab, I want to create an environment where everyone feels valued, supported, and empowered to explore their ideas. We’ll emphasize open communication, teamwork, and mutual respect, but also encourage independence and curiosity. My goal is to build a space where rigorous science and creativity coexist, where people feel safe to take risks, challenge assumptions, and grow as scientists and as individuals. 

Q. What’s been your favourite thing about Barcelona so far? 
A: The food, the weather, the people, and the location, for sure! I love that the mountains are so close. I enjoy hiking, especially after living in Switzerland where the Alps were my backyard. I haven’t explored the Catalan mountains yet, but they’re next on my list.  
 

EN CASTELLANO

Entrevista con le doctore Hsiu-Chuan Lin: descifrando el lenguaje de las células cerebrales

De Taiwán a Zúrich y, ahora, en Barcelona, le doctore Hsiu-Chuan Lin ha dedicado su carrera a explorar cómo las células madre pueden guiarse para convertirse en los múltiples tipos de células que conforman el cerebro. Este año ha codirigido un estudio en la ETH de Zúrich, publicado en la revista Science, en el que su equipo logró generar más de 400 tipos distintos de células neuronales humanas en el laboratorio, la cifra más alta conseguida hasta la fecha.

Actualmente, como nueve líder de grupo en el Centro de Regulación Genómica (CRG), ha obtenido una prestigiosa ayuda ERC Starting Grant para continuar con esta línea de investigación. Su proyecto, denominado DECIPHER, tiene como objetivo cartografiar cómo se comunican las neuronas y las células gliales, y utilizar ese conocimiento para cultivar células cerebrales precisas y maduras, útiles tanto para la investigación como para la medicina regenerativa.

A continuación, le doctore Lin reflexiona sobre su trayectoria, el potencial transformador de su campo de estudio y su reciente llegada a Barcelona.

P. A comienzos de este año publicaste un artículo en Science en el que tu equipo describía la creación de más de 400 tipos de células nerviosas humanas en el laboratorio, una cifra muy superior a la alcanzada anteriormente. ¿Por qué se considera un avance tan importante? 
R. Lo que realmente lo hizo posible fue combinar dos avances tecnológicos: la resolución a nivel de célula individual y los cribados de perturbación. Gracias a la secuenciación de célula única, podemos mapear las neuronas generadas directamente con conjuntos de referencia como los del Human Cell Atlas, de modo que sabemos con precisión qué tipos de células cerebrales estamos creando en cultivo. Con los cribados de perturbación podemos, además, probar de forma sistemática múltiples condiciones en paralelo, lo que acelera enormemente los descubrimientos. Hace muy poco que estas tecnologías han alcanzado la potencia necesaria para funcionar de manera conjunta, y esa combinación nos permitió generar más de 400 tipos distintos de células nerviosas humanas, una cifra muy superior a la conseguida en los últimos quince años.

P. ¿Por qué el cerebro necesita tantos tipos diferentes de neuronas? ¿Qué hace que cada una sea única o importante? 
R. El cerebro es un órgano extraordinariamente complejo, y su funcionamiento depende de la existencia de numerosos tipos de neuronas, cada una con una función específica. Se calcula que existen más de 3.000 subtipos neuronales. Algunas transmiten señales a larga distancia, otras integran información local y muchas presentan formas, propiedades eléctricas o firmas moleculares distintas que les permiten establecer conexiones precisas. Esta diversidad es la que posibilita que el cerebro procese la información de manera eficiente y sustente funciones tan diversas como el movimiento, la memoria o las emociones. Cada tipo neuronal aporta una pieza única a ese circuito general, por lo que comprender su diversidad resulta esencial para entender cómo funciona el cerebro y qué falla en las enfermedades. Los 400 tipos que hemos logrado crear representan solo una pequeña parte: aún queda una enorme diversidad por explorar.

P. ¿Cómo se consigue transformar células madre en distintos tipos de neuronas? ¿Cuál es el proceso? 
R. Básicamente utilizamos las mismas herramientas que la naturaleza emplea durante el desarrollo embrionario humano. En el embrión existen unas moléculas de señalización llamadas morfógenos, que orientan a las células para formar tejidos específicos. Actúan como instrucciones que indican si una célula debe convertirse en parte de la cabeza, de la mano o de la cola. En el laboratorio imitamos esas señales naturales exponiendo a las células madre a diferentes combinaciones y concentraciones de morfógenos.

P. ¿De qué manera disponer de distintos tipos de neuronas puede cambiar el modo en que se estudian enfermedades cerebrales como el Alzheimer, el Parkinson o la depresión? 
R. Cada enfermedad afecta a tipos concretos de células cerebrales. Por ejemplo, el Parkinson implica la pérdida de neuronas dopaminérgicas, mientras que la enfermedad de Huntington daña las neuronas del estriado. Para comprender y tratar estos trastornos es necesario estudiar exactamente las células que resultan afectadas, algo que antes era difícil de lograr. Nuestro objetivo es producir en el laboratorio neuronas muy específicas, lo cual también será esencial para desarrollar terapias de reemplazo celular en el futuro. 

P. Tu nuevo proyecto, DECIPHER, pretende entender cómo se comunican y maduran conjuntamente las neuronas y las células gliales. ¿Qué esperas descubrir? 
R. Las neuronas no existen de forma aislada en el cerebro: conviven con otras células que las rodean, como los astrocitos, los oligodendrocitos o la microglía. Estas crean un entorno que permite a las neuronas funcionar correctamente. Aunque ya podemos generar muchos tipos neuronales, aún no se parecen del todo a las que existen en el cerebro humano. Con DECIPHER queremos reconstruir en el laboratorio esos vecindarios celulares y observar cómo las interacciones entre células influyen en la identidad y la maduración neuronal. También buscamos métodos para acelerar la maduración de las neuronas, porque en la actualidad las células humanas en cultivo necesitan mucho tiempo para alcanzar su estado adulto. No resulta viable esperar décadas para obtener resultados experimentales. 
 
P. Has descrito el proyecto como la construcción de un mapa de redes génicas. ¿Qué significa exactamente? 
R. Las redes de regulación génica son, en esencia, el conjunto de instrucciones que determinan cuándo deben activarse o desactivarse los genes en distintas condiciones, controlando así lo que una célula llega a ser y cómo se comporta. Al descifrar estas redes podemos entender qué define la identidad de cada tipo celular. Una vez que conocemos ese plano, podemos utilizarlo como guía para dirigir a las células madre a desarrollarse en el tipo exacto de neurona o de célula glial que deseemos. Esto permitirá generar células cerebrales maduras, puras y fiables, fundamentales para estudiar enfermedades, probar nuevos tratamientos y avanzar hacia la medicina regenerativa, donde se requieren células sanas y precisas para trasplantes. 

P. El proyecto utilizará inteligencia artificial para predecir la mejor manera de fabricar tipos celulares humanos. ¿Cómo puede ayudar esto a la ciencia? 
R. La inteligencia artificial (IA) ofrece una herramienta muy potente para aprender de los enormes conjuntos de datos que generamos. Analizando cómo las condiciones genéticas y químicas influyen en la identidad celular, los modelos de IA pueden predecir qué tipo de célula se obtendrá en un experimento concreto. En cierto modo, estamos construyendo una célula virtual, un modelo computacional que simula cómo responden las células reales a distintas señales. Muchos grupos de investigación en todo el mundo trabajan con este mismo objetivo: crear representaciones digitales de las células capaces de anticipar su comportamiento. Una vez entrenados, estos modelos podrán ayudarnos a diseñar experimentos con mucha mayor eficiencia, proponiendo las rutas óptimas para generar tipos celulares específicos o incluso prediciendo cómo fabricar nuevos tipos celulares aún no creados en el laboratorio. Es un paso hacia un diseño celular guiado por datos, que nos acerca a la posibilidad de diseñar células con precisión y propósito. 

P. Naciste y creciste en Taiwán, más tarde te trasladaste a Suiza y ahora diriges tu propio grupo en Barcelona. ¿Qué inspiró ese recorrido y cómo han influido estos lugares en tu forma de hacer ciencia? 
R. Tras mi doctorado en Taiwán quería profundizar en las tecnologías ómicas de célula única y en los sistemas modelo basados en células madre, que estaban emergiendo entonces. Encontré el entorno perfecto en el laboratorio de Barbara Treutlein y Gray Camp en Leipzig, que se trasladaba a la ETH de Zúrich, así que los seguí allí. Siempre he elegido primero a mis supervisores y la ciencia, no necesariamente la ciudad. Cuando llegó el momento de crear mi propio grupo, el CRG me pareció el lugar ideal: cuenta con una fortaleza excepcional en genómica, biología de sistemas y biología computacional, y forma parte de una vibrante comunidad de investigación en células madre, que incluye al EMBL Barcelona. Además, ofrece infraestructuras técnicas de primer nivel, desde Genómica y Ingeniería de Tejidos hasta Tecnologías de Proteínas. Y, por supuesto, literalmente lleva “regulación génica” en su nombre, que es precisamente lo que estudio. 

P. Fundar tu propio laboratorio es un hito importante. ¿Qué tipo de equipo y de entorno de investigación deseas crear en el CRG? 
R. Aspiro a formar un equipo lo más diverso e inclusivo posible. Las personas que piensan de forma distinta aportan perspectivas nuevas y maneras creativas de abordar preguntas complejas; creo firmemente que la diversidad —de origen, de experiencia y de mentalidad— impulsa la mejor ciencia. Quiero crear un ambiente en el que todos se sientan valorados, apoyados y con libertad para explorar sus ideas. Fomentaremos la comunicación abierta, el trabajo en equipo y el respeto mutuo, pero también la independencia y la curiosidad. Mi objetivo es construir un espacio en el que la rigurosidad científica y la creatividad convivan, donde las personas se sientan seguras para asumir riesgos, cuestionar supuestos y crecer tanto científicamente como individualmente. 

P. ¿Qué es lo que más te ha gustado de Barcelona hasta ahora? 
R. La comida, el clima, la gente y la ubicación, sin duda. Me encanta que las montañas estén tan cerca. Disfruto mucho del senderismo, sobre todo después de haber vivido en Suiza, donde los Alpes eran literalmente mi patio de recreo. Aún no he explorado las montañas catalanas, pero son lo siguiente en mi lista. 
 

EN CATALÀ

Entrevista amb le doctore Hsiu-Chuan Lin: desxifrant el llenguatge de les cèl·lules cerebrals

De Taiwan a Zurich i, ara, a  Barcelona, le doctore Hsiu-Chuan Lin ha dedicat la seva carrera a explorar com les cèl·lules mare poden guiar-se per convertir-se en els múltiples tipus de cèl·lules que conformen el cervell. Enguany ha codirigit un estudi a l'ETH de Zurich, publicat a la revista Science, en el qual el seu equip va aconseguir generar més de 400 tipus diferents de cèl·lules neuronals humanes al laboratori, la xifra més alta aconseguida fins ara.

Actualment, com a nove líder de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG), ha obtingut una prestigiosa ajuda ERC Starting Grant per continuar amb aquesta línia de recerca. El seu projecte, denominat DECIPHER, té com a objectiu cartografiar com es comuniquen les neurones i les cèl·lules glials, i utilitzar aquest coneixement per cultivar cèl·lules cerebrals precises i madures, útils tant per a la investigació com per a la medicina regenerativa.

A continuació, le doctore Lin reflexiona sobre la seva trajectòria, el potencial transformador del seu camp d'estudi i la seva recent arribada a Barcelona.

P. A començaments d'aquest any vas publicar un article a Science en què el teu equip descrivia la creació de més de 400 tipus de cèl·lules nervioses humanes al laboratori, una xifra molt superior a l'assolida anteriorment. Per què es considera un avenç tan important? 
R. El que realment ho va fer possible va ser combinar dos avenços tecnològics: la resolució a nivell de cèl·lula individual i els cribratges de pertorbació. Gràcies a la seqüenciació de cèl·lula única, podem cartografiar les neurones generades directament amb conjunts de referència com els del Human Cell Atlas, de manera que sabem amb precisió quins tipus de cèl·lules cerebrals estem creant en cultiu. Amb els cribratges de pertorbació podem, a més, provar de forma sistemàtica múltiples condicions en paral·lel, cosa que accelera enormement els descobriments. Fa molt poc que aquestes tecnologies han assolit la potència necessària per funcionar de manera conjunta, i aquesta combinació ens va permetre generar més de 400 tipus diferents de cèl·lules nervioses humanes, una xifra molt superior a l'aconseguida en els darrers quinze anys. 

P. Per què el cervell necessita tants tipus diferents de neurones? Què fa que cadascuna sigui única o important? 
R. El cervell és un òrgan extraordinàriament complex, i el seu funcionament depèn de l'existència de nombrosos tipus de neurones, cadascuna amb una funció específica. Es calcula que hi ha més de 3.000 subtipus neuronals. Alguns transmeten senyals a llarga distància, d'altres integren informació local i moltes presenten formes, propietats elèctriques o firmes moleculars diferents que els permeten establir connexions precises. Aquesta diversitat és la que possibilita que el cervell processi la informació de manera eficient i sustenti funcions tan diverses com el moviment, la memòria o les emocions. Cada tipus neuronal aporta una peça única a aquest circuit general, per la qual cosa comprendre la seva diversitat resulta essencial per entendre com funciona el cervell i què falla en les malalties. Els 400 tipus que hem aconseguit crear representen només una petita part: encara queda una enorme diversitat per explorar. 

P. Com s'aconsegueix transformar cèl·lules mare en diferents tipus de neurones? Quin és el procés? 
R. Bàsicament utilitzem les mateixes eines que la natura empra durant el desenvolupament embrionari humà. A l'embrió hi ha unes molècules de senyalització anomenades morfògens, que orienten les cèl·lules per formar teixits específics. Actuen com a instruccions que indiquen si una cèl·lula ha de convertir-se en part del cap, de la mà o de la cua. Al laboratori imitem aquests senyals naturals exposant  les cèl·lules mare a diferents combinacions i concentracions de morfògens. 

P. De quina manera disposar de diferents tipus de neurones pot canviar la manera com s'estudien malalties cerebrals com l'Alzheimer, el Parkinson o la depressió? 
R. Cada malaltia afecta tipus concrets de cèl·lules cerebrals. Per exemple, el Parkinson implica la pèrdua de neurones dopaminèrgiques, mentre que la malaltia de Huntington danya les neurones de l'estriat. Per comprendre i tractar aquests trastorns cal estudiar exactament les cèl·lules que resulten afectades, una cosa que abans era difícil d'aconseguir. El nostre objectiu és produir al laboratori neurones molt específiques, la qual cosa també serà essencial per desenvolupar teràpies de reemplaçament cel·lular en el futur. 

P. El teu nou projecte, DECIPHER, pretén entendre com es comuniquen i maduren conjuntament les neurones i les cèl·lules glials. Què esperes descobrir? 
R. Les neurones no existeixen de forma aïllada al cervell: conviuen amb altres cèl·lules que les envolten, com els astròcits, els oligodendròcits o la micròglia. Aquestes creen un entorn que permet a les neurones funcionar correctament. Tot i que ja podem generar molts tipus neuronals, encara no s'assemblen del tot a les que hi ha al cervell humà. Amb DECIPHER volem reconstruir al laboratori aquests veïnats cel·lulars i observar com les interaccions entre cèl·lules influeixen en la identitat i la maduració neuronal. També busquem mètodes per accelerar la maduració de les neurones, perquè en l'actualitat les cèl·lules humanes en cultiu necessiten molt de temps per assolir el seu estat adult. No resulta viable esperar dècades per obtenir resultats experimentals. 
 
P. Has descrit el projecte com la construcció d'un mapa de xarxes gèniques. Què significa exactament? 
R. Les xarxes de regulació gènica són, en essència, el conjunt d'instruccions que determinen quan s'han d'activar o desactivar els gens en diferents condicions, controlant així el que una cèl·lula arriba a ser i com es comporta. En desxifrar aquestes xarxes podem entendre què defineix la identitat de cada tipus cel·lular. Una vegada coneixem aquest pla, podem utilitzar-lo com a guia per dirigir les cèl·lules mare a desenvolupar-se en el tipus exacte de neurona o de cèl·lula glial que desitgem. Això permetrà generar cèl·lules cerebrals madures, pures i fiables, fonamentals per estudiar malalties, provar nous tractaments i avançar cap a la medicina regenerativa, on es requereixen cèl·lules sanes i precises per als trasplantaments. 

P. El projecte utilitzarà intel·ligència artificial per predir la millor manera de fabricar tipus cel·lulars humans. Això, com pot ajudar a la ciència? 
R. La intel·ligència artificial (IA) ofereix una eina molt potent per aprendre dels enormes conjunts de dades que generem. Analitzant com les condicions genètiques i químiques influeixen en la identitat cel·lular, els models d'IA poden predir quin tipus de cèl·lula s'obtindrà en un experiment concret. En certa manera, estem construint una cèl·lula virtual, un model computacional que simula com responen les cèl·lules reals a diferents senyals. Molts grups de recerca a tot el món treballen amb aquest mateix objectiu: crear representacions digitals de les cèl·lules capaces d'anticipar el seu comportament. Una vegada entrenats, aquests models podran ajudar-nos a dissenyar experiments amb molta més eficiència, proposant les rutes òptimes per generar tipus cel·lulars específics o fins i tot predient com fabricar nous tipus cel·lulars encara no creats al laboratori. És un pas cap a un disseny cel·lular guiat per dades, que ens acosta a la possibilitat de dissenyar cèl·lules amb precisió i propòsit. 

P. Vas néixer i vas créixer a  Taiwan, més tard et vas traslladar a Suïssa i ara dirigeixes tu propi grup a Barcelona. Què va inspirar aquest recorregut i com han influït aquests llocs en la teva manera de fer ciència? 
R. Després del meu doctorat a Taiwan volia aprofundir en les tecnologies òmiques de cèl·lula única i en els sistemes model basats en cèl·lules mare, que estaven emergint llavors. Vaig trobar l'entorn perfecte al laboratori de Barbara Treutlein i Gray Camp a Leipzig, que es traslladava a l'ETH de Zurich, així que els vaig seguir allà. Sempre he triat primer els meus supervisors i la ciència, no necessàriament la ciutat. Quan va arribar el moment de crear el meu propi grup, el CRG em va semblar el lloc ideal: compta amb una fortalesa excepcional en genòmica, biologia de sistemes i biologia computacional, i forma part d'una vibrant comunitat de recerca en cèl·lules mare, que inclou l'EMBL Barcelona. A més, ofereix infraestructures tècniques de primer nivell, des de Genòmica i Enginyeria de Teixits fins a Tecnologies de Proteïnes. I, per suposat, literalment porta "regulació gènica" en el seu nom, que és precisament el que estudio. 

P. Fundar el teu propi laboratori és una fita important. Quin tipus d'equip i d'entorn de recerca desitges crear al CRG? 
R. Aspiro a formar un equip el més divers i inclusiu possible. Les persones que pensen de forma diferent aporten perspectives noves i maneres creatives d'abordar preguntes complexes; crec fermament que la diversitat —d'origen, d'experiència i de mentalitat— impulsa la millor ciència. Vull crear un ambient en què tots se sentin valorats, recolzats i amb llibertat per explorar les seves idees. Fomentarem la comunicació oberta, el treball en equip i el respecte mutu, però també la independència i la curiositat. El meu objectiu és construir un espai en el qual la rigorositat científica i la creativitat convisquin, on les persones se sentin segures per assumir riscos, qüestionar supòsits i créixer tant científicament com individualment. 

P. Què és el que més t’ha agradat de Barcelona fins ara? 
R. El menjar, el clima, la gent i la ubicació, sens dubte. M'encanta que les muntanyes estiguin tan a prop. Gaudeixo molt del senderisme, sobretot després d'haver viscut a Suïssa, on els Alps eren literalment el meu pati d'esbarjo. Encara no he explorat les muntanyes catalanes, però són el següent punt de la meva llista.